07 d'Octubre de 2008

La Internacional

En els esdeveniments de la nostra societat les banderes, o els himnes, no sempre juguen el mateix paper emotiu. Sovint moltes celebracions, manifestacions i actes solemnes, clouen les seves activitats amb els Cant dels Segadors, la Marcha Real Espanyola o la Internacional, sense que el termòmetre ambiental sigui capaç de reflectir l’escalfor dels assistents. Les litúrgies de vegades esdevenen rutines sense emoció.

Altres cops succeeix a l’inrevés. Una bandera o un himne, sense saber ben bé perquè, transmet electricitat als presents mentre una corrent misteriosa posa els pels de punta. Ahir, a Barcelona, milers de persones es van manifestar seguint les consignes i la convocatòria de la Confederació de Sindicats Internacional. Ho varen fer pel treball digne, contra la directiva de les 65 hores i els intents de retallar els drets socials dels treballadors. La mobilització ha estat tant unitària que fins i tot representants de partits que no acostumen a acudir a aquestes demostracions sindicals han enviat representants. Un Oriol Pujol amb corbata hi era present en nom de CiU, per exemple.

Però, el toc de gràcia de la jornada va ser el cant a tot volum de la Internacional puny en l’aire. I, amics meus, creguin-me, a hores d’ ara tal com respira el capitalisme i l’aroma que es desprèn de la crisi, les estrofes de la Internacional recuperen actualitat. Molts dels presents s’identificaven i s’emocionaven; l’Oriol no, és clar.