10 de Març de 2009

El virus de CiU

D’aquí a quatre dies ningú recordarà la manifestació que va tenir lloc a Brussel·les el passat dissabte. De ben segur que els historiadors, quan remenin a les hemeroteques, seran més equànimes que els organitzadors de la marxa en xifrar el nombre d’assistents. No crec que gosin parlar de 10.000, ni tant sols de 5.000 entre catalans i flamencs; però, aquest element és menor, irrellevant diria jo. El fet tampoc passarà als anals de la història belga ni de la seva capital. Aquesta ciutat ja no s’immuta. Ha esdevingut el “manifestodrom” de tota Europa. Ha vist caminar a pagesos, obrers i pescadors... No. Res d’això tindrà importància. En el futur potser el fenomen que més desperti l’atenció dels analistes serà l’aconseguir datar el moment en què, de forma diàfana, la deriva de CDC vers el sobiranisme es produí. Sí. La notícia del futur no serà, com ara, que Unió recorda a CDC: “que la independència no és un compromís electoral de CiU” si no ans al contrari, sociòlegs i politòlegs es preguntaran en quin moment, i perquè, CDC decideix abandonar la centralitat del seu projecte polític per anar a competir en un terreny que no és el seu. I és més, amic lector, m’atreveixo a aventurar que cercaran culpables per endossar-los-hi la responsabilitat d’haver torpedinat un partit que atresorava una sòlida cultura de govern. Un virus estrany comença a destruir el que va ser la centralitat política de CiU.