08 de Febrer de 2009

De Bush a Obama

A Barack Obama, flamant president del Estats Units d’Amèrica, li sobren apologetes, pretendents i seguidors. Diuen que a la capital del Regne Unit estan a punt d’estrenar un musical inspirat en la seva arribada a la Casa Blanca, i ambientat en una rèplica de la seva oficina electoral. Diuen que tots els polítics de casa nostra volen recollir les bones vibracions que transmet el primer president negre dels EE.UU. Diuen que en Rodríguez Zapatero el truca per telèfon i que l’Artur Mas s’emmiralla en ell... Sí, es diuen tantes coses en temps de crisis. Però, l’apoteosi barroca de tanta moda política banal ha estat l’aparició, en un encartable en la premsa catalana, d’un enorme full de propaganda del Partit Popular. En ell les frases del president americà embolcallen la imatge d’una Alícia Sánchez Camacho, que oferta “100 solucions” als ciutadans que la vulguin escoltar. Patètic tot plegat. De seure al ranxo d’en Bush i justificar les més dures polítiques bel·licistes i neocons dels republicans, el PP ha passat ara a intentar la identificació del seu projecte amb el de l’Obama. Però, vostès saben amics meus, que tota aquesta despesa publicitària no serveix per res. O potser sí, per què avui la contemplació de l’anagrama del PP s’associa a coses ben diferents; per exemple: a pel·lícules d’espies, o a tèrbols negocis.