23 de Gener de 2012

Coscubiela i l’oposició

Que la situació econòmica arreu d’Europa és complicada i preocupant és una obvietat. Que els governants tenen problemes de tot tipus per contenir el dèficit i donar satisfacció a les exigències dels ciutadans també. La gestió del poder exigeix dels dirigents polítics, a tots nivells, una alta dosi de fermesa i serenitat. La mateixa que molts treballadors esperen dels seus representants sindicals i que els membres dels partits polítics esperen dels seus dirigents. Malgrat el denominador comú de la crisi cada país té una realitat pròpia, diferenciada, de la del seu veí i, conseqüentment, les seves receptes, pactes i negociacions entre formacions polítiques adquireixen una idiosincràsia particular.

Ho he dit en anteriors ocasions. No crec en el que algú va nomenar un “compromís històric” amb CiU, una entesa total. No, aquest tipus d’acord s’ha formulat en moments històrics excepcionals i en condicions d’igualtat entre unes parts de musculatura política similar. Però, dit això, també he afirmat que no sóc partidari dels no categòrics, dels no a tot. Escric això perquè he escoltat a Joan Coscubiela criticar la política de pactes d’ERC i de passada he comprovat com atribuïa en exclusiva a IC les virtuts d’un model opositor ideal, en contrast amb el dels altres. Probablement Coscubiela tingui part de raó quan afirma que ERC pot caure en la trampa assimiladora que li ha parat CiU. No ho discutiré, però existeix una altra trampa tan perillosa, o més, que l’anterior consistent en llençar a un grup polític als marges, al racó de l’escenari, quasi contra la paret. El grup que devora el verí que fa dir no a tot està perdut. Mai creixerà el suficient per ser alternativa. Sempre haurà de ser crossa d’algú o esdevindrà un reducte de puresa ideològica testimonial. Obtindrà quatre moments de gloria però aquesta serà efímera. Sóc dels que pensa que alguna gent de CiU gaudeix i riu davant la intransigència i el radicalisme. Per a ells és la coartada, l’excusa ideal que els permet mostrar al món que l’ideologisme no duu enlloc i que el pragmatisme és el mètode que fa avançar els pobles.

Així les coses, podríem afirmar que, en aquests inicis de legislatura, el parany és doble. Per un cantó es captura i fagocita als entregats i per un altra es tanca a la gàbia els feréstecs. Potser, com sol passar sovint, la virtut es trobi en el terme mig. És a dir: acordar allò que recomana la raó, pel bé del país, i marcar unes línies infranquejables  que són les que ens fan diferents els uns dels altres, a les dretes i les esquerres.