24 de Gener de 2010

Comunistes catalans

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el 12è Congrés del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). El fins ara secretari general, Marià Pere, ha deixat pas a una nova fornada de dirigents encapçalada per en Joan Josep Nuet. Hi he assistit com a convidat i he de dir, sense embuts, que m’ha agradat força el què he escoltat. Més enllà de les meves diferències ideològiques amb aquests companys de govern, comparteixo moltes coses de les que expliquen. Els del PCC tenen clar qui és l’enemic principal dels sectors populars del país, i quins són els orígens i les causes de la crisi econòmica. Denuncien amb claredat l’oligarquia financera que intenta manegar el món i també els ignominiosos interessos del capital. Ho fan sense renunciar a la seva memòria històrica però adaptant el seu llenguatge als nous temps, com ha de ser. I, pel que fa a casa nostra, son conscients del perill que pot representar per a Catalunya un govern de dretes nacionalista.
D’un temps ençà es prodiguen en alguns mitjans de comunicació notícies i articles d’opinió a on es critica descaradament el pensament progressista i, fins i tot, les seves icones del passat. S’ha arribat a afirmar que l’esquerra es “cega”, que és incapaç d’afrontar els nous reptes que té la societat. Tanta bel·ligerància antiesquerrana no deixa de ser sospitosa, no és espontània. Personalment, al congrés del PCC, no hi he trobat ceguera si no clarividència. Els amics comunistes catalans saben molt bé qui genera la crisi i per què; distingeixen a primer cop d’ull qui és l’opressor i qui l’oprimit... I això, amics meus, en temps de tanta “transversalitat nacional” és d’agrair.