10 de Juny de 2008

Carles Campuzano

Conec a en Carles Campuzano. Hem compartit escó al Parlament de Catalunya i he seguit amb atenció la seva trajectòria política, aquí i a Madrid. En Carles és un diputat imaginatiu i progressista. Les seves opinions respecte a qüestions de gènere, homosexualitat, exèrcit, cooperació o solidaritat el situen en la mateixa longitud d’ona que alguns dels anomenats nous moviments socials. Conseqüent amb la trajectòria de radicalisme democràtic que el caracteritza ara ens proposa, en el seu blog, l’elecció del candidat de CDC a la presidència de la Generalitat mitjançant eleccions primàries. Valent en Carles. No obstant, voldria fer-li arribar una reflexió. Cada partit és un món i cada un d’aquests móns té una forma específica de viure la política. A can PSC vàrem ser els primers en experimentar les primàries per triar entre Almúnia i Borrell. Vàrem contrastar la figura d’en Joan Clos amb en Raimon Martínez Fraile. Vàrem refrendar la candidatura d’en Pasqual Maragall, etc. L’experiència fou força interessant però també vàrem poder comprovar les seves repercussions negatives -que hi són- respecte l’enfrontament entre companys i l’aprofitament pervers del procés per part d’adversaris polítics o mediàtics. Compte doncs, no ens emmirallem amb l’últim que arriba. Encara estan per avaluar les conseqüències, no desitjades, que tenen aquests esdeveniments en el ciutadà, tant pel que fa al nombre dels seus participants actius com a l’efectivitat dels processos en sí. Malgrat tot chapeau Carles!