21 de Maig del 2012

Rahola: What does CiU want?

Sempre he dit que la polifacètica Pilar Rahola escriu molt bé i sap trobar el tema oportú per comentar-lo, amb el seu particular estil, en el moment oportú. La  columna que signa aquest diumenge a La Vanguardia venia encapçalada per un petita-gran pregunta en la llengua de Shakespeare i Cameron: Where’s PSC? Entre línies i després de constatar uns quants temes irresolts de Can PSC –cal donar temps al temps- clou el seu article amb una recomanació adreçada a l’univers socialista per tal de  què canviï algun dels seus vells paradigmes i s’apunti a un gran acord nacional. Doncs bé, anem a suposar, que és molt suposar, que el PSC –Partit que vol ser alternativa- decidís trenar acords amb CiU. La primera pregunta, la més immediata seria: Què vol CiU? Fins a on vol arribar? Pensa despenjar-se del seu soci “ideològic”...

Continuar llegint...

14 de Maig del 2012

Duran Lleida i la barca

Aquest cap de setmana un munt de ciutats del planeta acollien el clam i les manifestacions de milers d’indignats i anti retalladors. Aliè a la moguda, a la ciutat de Sitges, l’inefable Josep Antoni Duran i Lleida, matisava amb vehemència el grau de sobiranisme del vell partit. El líder socialcristià deia als seus correligionaris que Unió és diferent que Convergència; que el menú que ofereix a la ciutadania no contempla la independència; que la secessió és un precuinat introduït a la carta del restaurant dels socis, no al seu...

Per cert, tot sigui dit de passada, un restaurant sense solera ni història, fet a l’entorn d’un gran cuiner que ja no exerceix i que, quan ho fa, es passa amb el paprika i la mostassa.
I es que, amics lectors, a mi en Duran Lleida em recorda sovint aquella clàssica imatge dels acudits -i les pel·lícules...

Continuar llegint...

07 de Maig del 2012

La Bastilla

François Mitterrand va celebrar la seva victòria electoral a la plaça de la Bastilla de Paris. Anys després, en el mateix indret en el què el poble francès va acabar simbòlicament amb el vell regim, Mélenchon va aconseguir fer vibrar de nou milers de ciutadans onejant banderes vermelles puny enlaire. Enguany  François Hollande ha presidit la darrera festa de la Bastilla i ha dut la il·lusió, no sols als francesos, si no també a milers d’europeus. El canvi a Europa ha començat. Àngela Merkel haurà de prendre bona nota del que ha succeït a França però, també dels resultats electorals que s’ha produït aquest cap de setmana en alguns lands alemanys.

No fa gaires anys alguns afirmaven, desacomplexadament, que el socialisme francès havia mort. No ha estat així. La majoria dels francesos han tornat a confiar en...

Continuar llegint...

30 d'Abril del 2012

Trias i les polítiques d’imatge

La plaça Sant Jaume s’omple de gom a gom, dia si, dia també. Les manifestacions de rebuig contra les retallades impulsades pels governs de CiU i PP són constants. Les protestes dels estudiants també, i els peatges de les autopistes han esdevingut una mostra del cabreig ciutadà. La monarquia cada dia és més discutida mentre es prodiguen consignes maximalistes de tota mena. Són tantes les coses que estan potes enlaire a casa nostra que sovint ens oblidem d’esmentar els petits entrebancs quotidians. Sí, aquells que no són transcendents, ni per l’economia ni per l’estabilitat del sistema però, que hi són. Volen un exemple? Doncs allà va: tots sabem que l’arribada de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona va estar acompanyada d’un paquet de mesures publicitàries força espectaculars. Felip Puig i Xavier Trias varen escenificar polítiques...

Continuar llegint...

16 d'Abril del 2012

Elefants, reis i pigmeus

Fa uns anys un conegut naturalista i explorador explicava que quan un pigmeu caça i dona mort a un elefant no esdevé del tot feliç, ans al contrari, una tristor infinita s’apodera de la seva ànima. El petit home caçador sol encomanar-se al deu Komba, pare de totes les criatures vives, i li demana perdó per haver occit una porció de vida. No satisfet amb això, declina menjar d’aquella carn i deixa que sigui la seva gent, la tribu, els que gaudeixin del nutritiu àpat. És més, dies després, sota la lluna plena, aquests pigmeus del Gongo ballen una dansa ritual que reprodueix els darrers moviments del paquiderm abans de jeure mort. Els pigmeus recol·lecten, cacen i maten per menjar, mai per fruir de la sang. Alguns governs africans han promulgat lleis i prohibicions vàries per tal d’impedir la captura d’elefants, o la mort indiscriminada d’aquest gran...

Continuar llegint...

09 d'Abril del 2012

Sempre ens quedarà Paris

Alerta! Venen per totes bandes. Qualsevol camí o viarany els és útil per reduir espais de llibertat, de drets conquerits després d’anys de lluita. Tots ells, a l’hora, semblen voler aprofitar l’ocasió. Com si l’oportunitat de lligar-nos curt fos única. Estan convençuts de que la crisi econòmica, i la por, esdevindrà un bon morrió, que ningú gosarà mossegar, que assistirem impassibles al desmantellament de serveis i prestacions socials... S’acosten per tots els cantons. L’atac aquest cop va de debò, és moral i material, és d’idees i principis. Considerant-se nets de tota culpa, els de la porpra cardenalícia, tiren la primera pedra a la teulada dels drets de les persones. Sí, satanitzen opcions sexuals al temps que pretenen limitar el dret de les dones a decidir sobre elles mateixes i el seu cos. Mentre això succeeix,...

Continuar llegint...

05 d'Abril del 2012

El columnista i els seus tigres

No deixa de ser paradoxal trobar un columnista ciclotímic dissertant sobre els tres tristos tigres que –segons ell- configuren l’escenari post vaga general. La depressiva triada de l’il•lustrat escriptor la conformen sindicats, incendiaris, anarquistes incontrolats i una ciutadania desvagada immersa en un fatalisme farcit de decepcions. Afortunadament, quan un sent parlar de la suposada tristesa d’aquest grans i bells felins, el pensament sol viatjar a la obra de Guillermo Cabrera Infante. Ell sí que va saber, allà per les darreries dels anys cinquanta, descriure l’ambient nocturn de la ciutat de l’Havana fent servir la musicalitat de la parla cubana. I es que, amics meus, els tigres de Cabrera Infante enamoren; els del ciclotímic de casa nostra no. Aquests darrers només pretenen adjudicar tristor a allò que vol escarnir.

En els moments difícils cal ubicar-se amb nitidesa, sense...

Continuar llegint...

26 de Març del 2012

Un congrés per desengavatxar-se?

Intueixo que no li serà fàcil a la parròquia convergent tornar de nou a la crua realitat. Serà dur, segur. Sovint els membres dels partits polítics tendim a tancar finestres per encapsular-nos envoltats de col·legues, símbols, músiques i emblemes fins a l’extrem de perdre de vista el món real. Diuen alguns entesos que una atmosfera col·lectiva, convenientment preparada, pot conduir a un munt de gent a estadis de percepció inimaginables en condicions normals. La subjectivitat, no per ser compartida deixa de ser-ho.

Les imatges de televisió del darrer congrés de CDC, i les declaracions sovint agosarades dels nous dirigents, no exemptes de forta càrrega emotiva, donen molt que pensar. Hom pot tenir la impressió que més enllà del relleu d’Artur Mas, o l’entrada en escena d’Oriol Pujol, aquest darrer congrés convergent ha servit als...

Continuar llegint...

18 de Març del 2012

Volen gresca

Volen recuperar tot allò que es varen veure forçats a cedir. Volen rebobinar, recular als temps en els què els favors ocupaven l’espai dels drets i aquests es guanyaven amb sacrifici, lluita i sovint sang. Avui ja han perdut la por en els fantasmes que recorrien Europa. Es creuen forts. Volen restaurar l’antic ordre, fer de la beneficència la gran virtut i dels drets socials aconseguits un record a extingir. Ens volen dispersos i insolidaris. Pretenen que reneguem dels ideals dels vells combatents, de la memòria, dels colors, de símbols i emblemes. Els remou l’estómac escoltar els nostres himnes engrescadors, demolidors de deus i tirans. Ens volen submisos, immòbils en nom de la responsabilitat i d’un patriotisme fet d’argila, no pas de persones. Són tantes les coses que volen aquesta gent de dretes que no dubten en treballar de valent per aconseguir-les. És més, gosen ...

Continuar llegint...

12 de Març del 2012

Per una nova "intimidació"

Fa pocs dies Josep Ramoneda en un magnífic article a El País, titulat “La izquierda y los tiempos Nuevos”, ens deia que el problema de les esquerres, davant la crisi, era que les classes populars havien perdut la seva capacitat d’intimidació. Afegia Ramoneda que si l’esquerra volia arribar a ser quelcom més que un dòcil recanvi, només tenia una sortida: lluitar per impedir la liquidació dels drets socials bàsics dels més febles. Argumentava també que les elits econòmiques, enguany, no veuen la necessitat de fer concessions i utilitzen la por com a element central del seu discurs controlador i populista. Doncs sí. Observem com Cospedal, Duran Lleida, Oriol Pujol i molts altres de la vorera dreta no paren de dir-nos que fer vaga –per exemple- és una irresponsabilitat poc patriòtica, que la resignació, l’austeritat i les retallades són la...

Continuar llegint...