08 de Desembre de 2013

En pocs dies tindrem data i pregunta de forma acordada i clarament majoritària al Parlament. Tot i els intents d'alguns mitjans interessats en fer-nos recelar dels nostres polítics, no tinc cap dubte que sabran ser a l'alçada i respondran a la demanda majoritària del país, representada per les forces polítiques que donen suport al dret a decidir.

I amb això començarà la fase final del que anomenem el "Dmenys1", és a dir, els passos previs i definitius per assolir l'Estat.

La majoria de fulls de ruta que s'han mencionat fins ara pivoten sobre el mateix. Intentar convocar una consulta amb base legal, fer-ho fins al final, i en cas que no sigui possible convocar unes eleccions plebiscitàries quan estigui tot a punt, per acabar fent la DUI.

Alguns no veiem gens clara aquesta part del procés, perquè potser més que ningú fa temps que som conscients que ens les juguem amb un Estat que no és com nosaltres, ans el contrari, és l'oposat a nosaltres. Gens negociador, agressiu, maldestre, amenaçador i disposat a tot per defensar la seva postura sense concessions. Sempre ha actuat igual al llarg de la història i res fa pensar que ara ho facin diferent. Va perdre totes les colònies de maneres similars, amb posicions enrocades que mai han trobat un camí d'entesa.

Cal doncs preparar-nos pel que pugui passar, incloent la possible suspensió de l'autonomia, l'empresonament d'alguns membres del govern (fa 80 anys ja ho varen fer) o la militarització del cos de Mossos d'Esquadra que complicaria molt qualsevol acció com una consulta no tolerada. Tenint en compte això el meu plantejament és:

Primer. La Consulta es farà si ho tolera l'Estat, si no les probabilitats de fer-la amb mínimes garanties son baixes. Penso que tot i així cal utilitzar totes les estratègies possibles per acabar-la fent, si cal defensant amb l'esforç del mateix poble, la garantia que puguem votar. Aquest és un missatge molt potent de cara al món: els catalans garanteixen de forma organitzada el seu dret a votar el seu futur. Hi ha maneres de fer-ho. No obstant, si l'Estat vol, té mecanismes sobrats per avortar aquesta sortida, i per tant cal tenir plans alternatius.

Segon. Les eleccions plebiscitàries com a pla B a la impossibilitat de la Consulta, son totalment il·lògiques. Si l'Estat actua amb els mecanismes que té per anular una consulta, ho pot fer també per anular unes eleccions de caràcter plebiscitari. Només ha d'apel·lar a la seva Constitució i defensar que la llei suprema és aquesta. Per molt que no ens agradi, si volen tenen de nou la paella pel mànec. Però fins i tot si podéssim fer unes plebiscitàries, ens trobaríem en una situació molt pitjor que una consulta amb pregunta poc clara. Ens trobaríem amb partits com el PSC i qui sap si s'hi sumarien ICV i UDC defensant una tercera via, acompanyada d'una forta campanya dels ressorts de l'Estat amb intensificació dels arguments de la por, que podria portar uns resultats incerts poc clars per fer una DUI. En condicions tenses, la societat catalana podria buscar el punt mig i s'entreveu un resultat de 40-40-20 de forces independentistes, federalistes i unionistes, arribant a un cul-de-sac difícil de gestionar.

Tercer. Cal un full de ruta que només depengui dels catalans. El millor que preveig hores d'ara és utilitzar les eleccions europees. Aquestes eleccions son les úniques que Espanya no pot avortar i en les que tradicionalment la participació és molt baixa. Proposo doncs una candidatura unitària d'ampli espectre, liderada per CDC i ERC amb generositat per encabir-hi UDC, ICV, CUP i fins i tot el sector crític del PSC amb Ernest Maragall al capdavant. Una opció d'aquest caire, amb un programa netament independentista hauria de portar una alta participació, probablement de les més altes d'Europa i a més un resultat anormalment bo perquè les forces espanyolistes difícilment mobilitzaran tant com les del dret a decidir. Es dibuixaria un panorama amb una participació en torn del 60-65% i probablement un vot clarament superior al 50% per l'opció unitària, que suposaria un clar missatge a Europa. Europa pot respondre de dues maneres: apel·lar a la democràcia i obligar l'Estat espanyol a que toleri una consulta, o mantenir-se al marge. En el primer cas, el Pla A tornaria a ser viu i es podria plantejar seriosament una consulta amb observadors internacionals que ara si, encara que fos negada per l'Estat, tindríem garanties suficients per dur-la a la pràctica. En el segon cas, el full de ruta passaria per la proclamació de la DUI utilitzant el resultat d'aquestes eleccions en cas que no es podessin portar a terme unes plebiscitàries, ja que de manera lliure i clara el poble de Catalunya hauria expressat mitjançant el seu vot, el seu desig majoritari a esdevenir Estat. Les mobilitzacions socials en aquest cas haurien de portar a que qualsevol país demòcrata d'Europa, els nòrdics els primers, reconeixessin l'Estat català, i és d'esperar que la resta acabarien fent el mateix, ja que no tindrien arguments per justificar un no reconeixement a un procés clarament democràtic i pacífic.

Tot això amanit amb un 2014 que econòmicament té molts interrogants i que pot fer que el procés s'acceleri. En efecte, lluny del que alguns creien fa mesos, el que ja sembla clar és que no portarà una millora de l'economia per pensar que el pitjor ja ha passat i que per tant, seguir a Espanya no és tan dolent. Penso personalment, que el 2014 Europa acabarà de perdre la poca confiança que li queda amb l'Estat español i la prima de risc podría tornar-se a disparar i fer entendre als encara dubtosos que no hi ha res a fer a Espanya. El que dubto és si el nostre cas pot  ajudar la Troika a veure el final d'una Espanya arrogant, o ans el contrari, ens volen pagant la festa dels espanyols per molts anys. Evidentment els catalans hem d'estar per sobre del que pensi l'estat espanyol i la troika, però per això només hi ha un antídot que és la unitat de la societat civil i els partits polítics pel dret a decidir. Ara toca visió d'Estat, que ja som al Dmenys1...