07 de Setembre de 2012

Què passarà després de l'11S?

Ho sabrem aviat, però dependrà de la força i contundència que demostri el poble català en la manifestació.

Seria maco que passés això que ara relato i que vaig escriure el passat 25 d'agost. Estic convençut que m'equivocaré en moltes coses, però potser algunes es compliran més tard o més d'hora. En tot cas ho escric per ajudar a reflexionar sobre el tema, i ho faig en forma de relat per diferenciar-lo d'un article habitual. Espero que el gaudiu!

Els preparatius per la diada de 2012 van ser els més sonats dels darrers anys. Des del 1976, amb la recuperació de la suposada democràcia, mai tanta gent s'havia mogut per aquesta data com el 2012. 35 anys després, la majoria de la població tenia clar que un estat propi era millor que seguir a l'estat espanyol. Ja havien trencat el lligam que els unia amb un govern que realment es va veure amb els anys que no vetllava pels catalans. Governar Espanya es va percèbre en la majoria dels catalans com fer el "seu" país, l'espanyol, uniforme amb una sola llengua potent, una sola capital i ciutat referent, una sola selecció que representés el país. I els catalans això no ho van comprar, perquè en definitiva comprant això tampoc esdevenies ciutadà de primera. Sempre hi havia el record de la fallida compra d'Endesa per Gas Natural, de la caiguda de Spanair mentre Iberia persistia de les subvencions, de l'oblit de Catalunya Caixa però el manteniment de Bankia i tantes altres coses més.

De nou Castella havia castigat els catalans sense motius, i no se n'havia amagat, no perquè estessin molt segurs que no hi hauria conseqüències, si no perquè amb les presses de la crisi no sabien dissimular i els sortia la vena patriòtica castellana.

Mentrestant a Barcelona, l'11 de setembre entraven columnes de gent, en cotxe, en autobusos, en caravanes de motos, en trens de rodalies, tot el dia la capital, cap i casal dels catalans, es va omplir com mai abans. Però cap a les 15h tot es va veure col·lapsat. Els accessos no engolien prou gent, era impossible aparcar tots els autobusos i cotxes que arribaven. Els carrers van esdevenir aviat tot un col·lapse, i la gent va haver d'arribar al centre a peu, cantant, cridant, lluint les estelades i el millor de tot, amb una cara de felicitat similar a la dona maltractada que veu com el seu botxí és detingut. La llibertat era prop, i tots ho sabien. Avis, pares, fill, nets, catalans de naixement, d'adopció, immigrants de darrera generació amb els seus fills entonant un català perfecte, tot junts cap al centre. Un centre que es desdibuixava, de fet s'ampliava a la meitat de l'eixample, les rambles, la catedral. Tota Barcelona col·lapsada.

Aquell 11 de setembre, aquella diada, va esdevenir finalment un veritable acte de sobirania.

Els mitjans de comunicació internacionals havien estat avisats per organitzacions civils com l'ANC, el Colectiu Emma i el propi Cercle Català de Negocis. Desenes d'enviats especials van estar pendents de l'esdeveniment, però no van poder veure més enllà d' un bocí de la festa perquè els va ser impossible de moure els seus vehicles i van haver de cobrir el reportatge a peu, amb la gent, això si compartint la seva il·lusió i alegria. La majoria van poder constatar que allà hi havia un poble decidit, plenament representat, i amb una voluntat infranquejable. Passés el que passés, aquell poble ja havia decidit esdevenir estat. No els importava que allò fos l'endemà, no era qüestió de presses, però tothom coincidia que ja no hi havia pas enrere. Catalunya seria un estat aviat. Aquest va ser el missatge que el poble va donar i el que va arribar a la majoria d'estats democràtics del món.

El MHP Mas no va ser a la capçalera de la manifestació, no va poder arribar, no hi havia manera d'assegurar les mesures de seguretat establertes pel seu càrrec. La majoria de Consellers que hi van anar, ho van fer com a catalans, al mig dels demés, aquell dia tots van ser catalans independentment del càrrec. De fet a diferència d'altres manifestacions, no hi havia capçalera perquè tot el centre de Barcelona era capçalera.

L'endemà a primera hora, el Govern era reunit a Palau per analitzar els esdeveniments del dia anterior. Les portades de la premsa estrangera van fer sentir al MHP que passaria a la història. Tots els titulars anaven en la mateixa línea, els catalans volen un nou estat. Le Monde posava una foto amb en Mariano Rajoy i en Artur Mas i el titular: obligats a negociar. Der Spiegel titulava "la fi d'Espanya...." i posava una imatge de la península amb un puzle de peces, amb diferents banderes catalana, basca, aragonesa, valenciana, gallega, andalusa, i finalment deia, què en quedarà de l'Estat espanyol per rescatar? La premsa anglesa es feia ressò del mal tancat "cas dels catalans" i algun titular feia esment a què havia arribat el moment de fer justícia amb els catalans. La premsa israeliana era la més avançada a la qüestió, alguns editorials repassaven la història dels jueus a la península i com a Catalunya sempre havien trobat el seu encaix, i també feien esment a la tradició pactista i negociadora dels catalans i que obria una porta d'esperança per solucionar el conflicte àrab, cosa que mai podien haver aconseguit amb el tarannà castellà. Altres titulars feien fins i tot humor amb el tema, com el principal diari de Veneçuela que titulava, "ahora te callas tu".

No cal dir que la premsa espanyola obria amb titulars econòmics i feien referència a les darreres picabaralles dels líders bascos. No tenien remei

El MHP se'l veia tranquil, relaxat, però amb el posat dels grans moments. Va obrir la reunió de govern amb una frase que quedaria en el record de tots els presents. Consellers de Catalunya, el poble català ens ha fet veure que no hem estat a l'alçada, però demostrarem que ho podem estar. Ho estarem.

Tothom va entendre el missatge, el procés havia començat.

El MHP va posar en marxa una comissió de crisi per gestionar el crit del país i poder dur en paral·lel tots els preparatius que calguessin per assolir l'estat en un temps reduït, però assegurant la màxima democràcia i el mínim de problemes d'ordre civil i econòmic. En definitiva, ja ningú podia posar en qüestió el que el poble volia, ni els mitjans de comunicació que fins ara havien justificat el pacte fiscal, ni els grans empresaris que veien amb por els possibles efectes econòmics a curt termini, però tothom tenia clar que al final sortiria bé, perquè dins de Catalunya només el PP i C's havien llegit en negatiu el clam ciutadà, però no es van atrevir a dir gaire més que ara no era el moment de noves aventures.

Una comissió es va posar a treballar per aconseguir el beneplàcit internacional dels estats clau com Israel, França, Alemanya i Anglaterra que en primera instància havien d'aplanar el camí. Els arguments eren clars. Catalunya demanaria la recuperació de la sobirania que li havia estat arravatada 3 segles abans incomplint varis tractats de l'època. A canvi, es comprometia a admetre una part del deute espanyol superior al que li tocava pels actius invertits al territori. Això si, a canvi, els estats europeus haurien de "convèncer" el govern de Madrid a donar a canvi del major deute, actius equivalents, la major part dels quals en material bèl·lic, l'única partida important d'actius que podien ser traspassats. També en obres d'art i delegacions internacionals de l'estat hi trobarien part d'aquest enorme passiu que assumiria Catalunya.

Per assolir això, seria essencial posar un govern tecnòcrata a Madrid, qüestió que es va accelerar quan els "homes de negre" van destapar clarament els deutes de l'Estat, superior al que tothom havia imaginat. El govern de Rajoy es va oposar radicalment a aquest fet, i ben aviat va sortir algun General dient que la sobirania nacional no es podia cedir sota cap concepte, però quan el President de la UE va fer una declaració oficial dient que si no accedia el govern de Rajoy, es retirarien totes les ajudes, la borsa va caure a poc més de 4000 enters, la prima de risc va saltar a més de 970 punts bàsics i el Rei va haver de fer dimitir el govern i acceptar les regles europees, fins a nova ordre.

La segona comissió que va crear el MHP va ser la que havia de resoldre tots els dubtes de la població, la de comunicació interna. Aquest cop es va utilitzar els mitjans de comunicació públics TV3 i Catalunya Radio per difondre en pocs dies reportatges, entrevistes, i estudis que visualitzaven que un Estat petit era clarament viable a Europa i de fet els que més creixien a Europa justament eren els petits, que l'atur d'una Catalunya Estat es preveia proper al 7% en pocs anys, similar a Holanda, Bèlgica, Finlandia, que la capacitat d'internacionalització de l'economia catalana era clara amb una balança comercial positiva i que això ajudaria sense dubte a obtenir el deute públic que s'havia demanat per poder pagar les pensions, els funcionaris, els proveïdors dels tres primers mesos mentre es posava en marxa la hisenda pròpia. El govern creia que Madrid no deixaria de fer les transferències, però s'havia de protegir per si un cas. A part i més important, el deute adquirit serviria per injectar liquiditat als bancs catalans (les caixes es restituirien en els propers mesos). El pressupost de 2013 es feia ja tenint en compte la nova situació, amb 65.000 milions d'euros, i un superàvit de 6000 milions que servirien per eliminar les retallades dels darrers dos anys, baixar l'IVA als nivells del 2011, rebaixar les cotitzacions socials i l'IRPF per fomentar la creació de llocs de treball i el consum. Amb el nou pressupost, les agencies internacionals de risc van començar a pujar el nivell de risc de Catalunya, de forma gradual, però sostinguda.

Amb aquesta campanya de comunicació, que no va poder ser contestada amb arguments sòlids per part dels nacionalistes espanyols, el tercer baròmetre del CEO situava el suport de la independència en el 72%, i només el 12% en contra.

La tercera comissió que es va crear va ser la de la recuperació econòmica. La funció principal va ser la d'anar a veure els grans grups internacionals amb capacitat inversora, per tal d'explicar-los que estava passant a Catalunya, i quines eren les línees mestres que emprendria el govern actual, que tenia encara dos anys per endavant. A nivell infraestructures es buscaven inversors privats per construir l'eix ferroviari del mediterrani a canvi d'una concessió per l'explotació del trànsit de mercaderies. També es construirien 300 km de noves autopistes, les autopistes existents es van rebaixar un 70% en el preu, en un equilibri per cobrir les despeses de manteniment i un benefici normal de les concessionàries, que es van avenir en veure la força de tot un poble que ho reclamava. També es va projectar una xarxa de rodalies i tramvies que cobrís tota Catalunya.

Les estratègies principals a nivell econòmic que havia traçat el govern havia estat la de convertir Catalunya en un niu d'empreses de noves tecnologies, potenciant els centres tecnològics existents i construint-ne de nous. També es va fomentar el fet que Barcelona esdevingués la principal ciutat de negocis d'Europa, potenciant l'aeroport, la seguretat ciutadana i els serveis. I a nivell empresarial es va apostar clarament per la internacionalització de les PIME amb el programa " 70%" que pretenia que totes les empreses productores facturessin un mínim del 70% fora de Catalunya. Des del moment de la independència, el promig seria del 60%, ja que el mercat espanyol es considerava exportació, i això ens situava el tercer país més exportador del món en termes relatius.

La industria del turisme seria l'altre gran pota a desenvolupar, amb programes específics per a recuperar la història de Catalunya i els seus monuments, amb una revisió sistemàtica i profunda de la història escrita per la nostra antiga metròpoli.

Val a dir que això es va anar fent progressivament durant les setmanes posteriors al 11S, cuidant en tot moment un dels riscos que temia el govern català: que alguns Generals per compte propi volguessin provocar por traient tancs al carrer.

Per això, el dia 12S el govern es va posar a treballar però no va explicar públicament quina era la feina que estava fent. Simplement en la compareixença del Conseller Homs les seves paraules van ser: el govern pren nota del mandat expressat ahir de forma democràtica al carrer i comença un procés de negociació multilateral. Poca cosa més, no convenia explicar gaires més detalls, però si posar-se a fer feina.

El MHP va demanar entrevista privada amb el Rei Joan Carles que el va rebre aquella mateixa setmana. El missatge va ser clar. No podem lluitar contra tot un poble, i la Monarquia hi te molt a perdre i res a guanyar. El Rei va mostrar la clara comprensió del missatge i va explicar al MHP quin seria el paper de la casa Reial en aquest afer.

En pocs dies es van fixar agendes de reunions amb els principals mandataris europeus, Israelià i els ambaixadors d'EEUU, Xina, Japó i Russia.

Oficialment el President de la UE va emetre un comunicat dient que la comunitat internacional no podia intercedir en la sobirania de cap estat però que serien molt exigents en l'estricta democràcia en cas que es planteges un procés intern de secessió.

Oficiosament, Angela Merkel i François Holland van entendre de seguida que hi havia una llum per solucionar el problema espanyol i evitar la caiguda de l'Euro. La independència de Catalunya havia d'obrir la porta a les altres comunitats que tenien un mínim d'estructura històrica estatal per provocar la dissolució de l'estat espanyol i el naixement de varis estats, sota la tutela de la corona espanyola. Els estats resultants haurien d'adaptar els seus salaris al seu nivell de renda real. Així es va acordar una reunió d'alt nivell amb el Rei d'Espanya del qual van sortir 7 possibles estats: Castella, Galicia, Euskadi-Navarra, Aragó, Catalunya, Balears, Valencia i Andalusia. No obstant, en primera instància només Catalunya faria el pas, i es prepararia la Constitució Catalana per a què permetés una posterior confederació d'antics territoris catalans de la península. La Catalunya Nord quedava al marge, sota el consentiment del Rei i del propi President Mas, però el President Holland es va comprometre a proposar una modificació constitucional per fomentar l'ús de les llengües minoritàries i també van acordar fer una comissió bilateral per fomentar les relacions econòmiques i les infraestructures de les dues Catalunyes.

Mentrestant, a Madrid, ara si el PP amb Aznar al capdavant, començava una dura campanya contra Catalunya, la més ferotge mai vista, en la qual l'eix vertebral era la culpabilitat de Catalunya de tots els problemes econòmics de l'Estat Espanyol. Fins i tot Mariano Rajoy es va veure superat pels esdeveniments. El boicot comercial cap a Catalunya va tornar en escena, no contra un producte si no contra tot un mercat. La primera conseqüència és que davant l'escalada de violència que s'observava en les xarxes socials contra els catalans, el President del Barça reunit amb el Conseller Puig van decidir evitar els desplaçaments a la península i proposar jugar-los en camps neutrals de França o Itàlia.

Tot un poble, de forma gairebé unànime, va condemnar aquests atacs i va sortir al carrer amb pancartes en contra del govern espanyol i del PP prioritàriament. El boicot va ser contrarestat amb un contraboicot afectant de forma molt important al sistema bancari espanyol. Els bancs Santander, Popular, BBVA, i altres van veure com els seus dipòsits a Catalunya queien més de la meitat, i els seus valors de borsa es desplomaven.

Des del govern de la Generalitat s'havia donat ordres de no respondre aquest tipus d'agressions, però per altra banda s'aprovaven al Parlament una sèrie de mesures que trencaven intencionadament l'ordre constitucional. Primer la llei de la hisenda pròpia, que havia d'estar preparada de forma maratoniana en poc més d'un mes. També es va restituir l'Estatut del 30 de setembre amb el text íntegre aprovat al Parlament amb el 89% dels vots i es va donar caràcter de prioritari davant qualsevol altre llei de l'ordenament constitucional espanyol.

En pocs dies de caiguda de borsa i pujada de la prima de risc a nivell inimaginables, Europa intervenia l'Estat espanyol proposant un govern tecnòcrata amb Josep Piqué al capdavant, de la mateixa manera que s'havia fet a Itàlia amb anterioritat. El soroll de sabres que es va escoltar va ser ràpidament apagat pel Rei que va emetre un comunicat oficial destituint els 3 Generals exaltats i mantenint l'ordre Constitucional vigent.

En pocs dies, arribaven les ajudes de la UE i retornava la prima de risc a nivell normals. El pagament de pensions i nòmines estava assegurat i a més la UE iniciava un període de negociació amb les 6 CCAA que es proposaven ser Estat, a canvi de definir un model econòmic sostenible i unes inversions "rendibles" a tornar en 25 anys per poder ser posades en marxa. Aquestes mesures en alguns casos vindrien acompanyades d'una baixada sobtada del salari mínim interprofessional per tal de guanyar competència a nivell internacional.

Catalunya va esdevenir un estat independent de ple dret a final de 2013, però mentrestant, ja havia avançat en el seu model econòmic, l'atur ja havia baixat al 14.5% en poc més d'un any, i seguia baixant mes rera mes. Es respirava un ambient que molta gent va comparar amb els anys pre-olímpics.

Després de Catalunya, van seguir poc després l'estat de Valencia, el de Mallorca, Euskadi-Navarra i Aragó. Galicia i Andalusia van preferir seguir lligats a Castella en els referèndums interns que van tenir lloc, això si, mantenint una clàusula de revisió als 5 anys.