22 de Novembre de 2011

ESPAI DE ROSA SANS

L'educació durant la dictadura franquista estava basada en el nacional-catolicisme, en una crítica radical al liberalisme i a la democràcia, en la negació del pluralisme social i lingüístic, en la defensa d'una societat jerarquitzada, autoritària i amb un control polític i ideològic.

En la transformació del sistema educatiu a Catalunya en l'època de la transició va ser decisiva la participació de la comunitat educativa en la construcció d'una proposta renovadora per construir una escola pública catalana adaptada a les noves realitats i als nous reptes que es plantejaven a la societat catalana amb l'assoliment de la democràcia i les llibertats.

Des del 1979, els nous Ajuntaments democràtics varen fer un gran esforç per escolaritzar els nens, per cobrir la manca de places escolars que hi havia especialment a les poblacions que van tenir un creixement ràpid per la immigració. Aquets Ajuntaments recollien les demandes dels ciutadans, pares, mares i mestres que exigien una millora de la xarxa escolar (manca de places escolars, massificació, manca de qualitat, situació laboral dels mestres...).

Els primers anys del govern de la Generalitat, la política educativa de Convergència era continuista i amb una manca d'iniciatives. La justificació fins el 1981 va ser el retard de les transferències però després l'excusa per a no actuar era la manca de pressupost. Gràcies a la pressió ciutadana es va aconseguí bastir escoles de primària, instituts de batxillerat i centres de formació professional.

A aquesta lluita per un sistema educatiu públic, gratuït, de qualitat, i compensador de les desigualtats socials se li unia l'aspiració que aquest fos arrelat a la nostra terra: per l'escola catalana.

Abans de la mort del dictador, en alguns centres s'inicia l'ensenyament del català i s'avança en continguts més adaptats a la realitat catalana encara que amb moltes dificultats i prohibicions.

La normalització de l'ús del català va comptar amb una actitud molt favorable per part dels pares i mares fins i tot en zones amb un gran predomini de la població nascuda a altres indrets de l'estat espanyol.

Aquest procés es va avançar amb l'aprovació de la Llei de Normalització Lingüística del Català, per unanimitat en el Parlament en el 1983. Sortosament, l'acord de la major part de les forces polítiques democràtiques i catalanistes en un model d'escola en què «L'alumnat no ha d'ésser separat en centres [...] diferents per raó de la seva llengua habitual», segons que deia la Llei de normalització lingüística. D'aquesta manera es va esvair la temptació, d'una gran part de la dreta catalana, de fer escoles per als «catalans» i escoles per als «castellans» o si es vol, deixar que l'escola privada escolaritzés majoritàriament l'alumnat autòcton i l'escola pública s'encarregués dels immigrants (com, de fet, succeïa en l'entorn metropolità), evitant així el procés de fractura social des de la infantesa.

El programa d'immersió lingüística va fer possible una sola escola. Es va fer amb l'esforç del col·lectiu docent però també amb la implicació i complicitat de les famílies no catalanoparlants que van intuir que la immersió reportaria beneficis per als seus fills i filles, ja que s'assegurava una més gran qualitat de l'ensenyament i la igualtat d'oportunitats pels infants que en acabar l'escolaritat obligatòria tindrien un domini equivalent en les dues llengües: la catalana i la castellana.

Els treballadors i treballadores i les classes populars dels barris obrers de Barcelona, den l'entorn metropolità El Prat, Cornellà, Badalona, Santa Coloma varen ser els grans impulsors de la immersió lingüística, com una eina de cohesió social. El centre Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma que ja en el curs del mateix 1983-1984 va iniciar el curs donant classes en català. Ben aviat varen tenir el suport de l'Ajuntament, que llavors era governat pel PSUC, que amb el moviment de famílies i mestres varen aconseguir que la Generalitat apostes per aquesta ciutat per iniciar la immersió.

El model escolar que es va realitzar durant la transició a Catalunya ha estat una de les contribucions de l'esquerra, i en ella de Comissions Obreres, reconegut per tothom en la construcció d'una societat cohesionada al nostre país. Ara amb la nova immigració, en que un important nombre d'alumnes, que, en conjunt poden parlar més de 100 llengües, son presents a la nostra escola ens reforça l'encert de la lluita d'aquells anys de no separar els alumnes per raó de llengua per configurar un model educatiu integrador i de cohesió social.

Federació de serveis a la ciutadania CCOO