e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

28 de Desembre de 2009

555.000 catalans sense feina

Lluís Foix

Fa uns dies un alt dirigent del país
em deia que s'estranyava que a Catalunya no es manifestés una forta crisi social. Els ingredients hi són, perquè l'angúnia generalitzada produeixi el malestar previ a conflictes que esclaten al carrer. El més preocupant són aquests 555.000 catalans que estan a l'atur mentre no es veu per enlloc una creació d'ocupació sostenible a curt o a mitjà termini. Segons l'última enquesta del CIS, l'atur és la primera preocupació per a gairebé el 80 per cent de la gent. La segona és la deteriorada situació econòmica, i la tercera són els polítics i la classe política. És una barreja explosiva que cal analitzar fredament però preveient les conseqüències que tard o d'hora es manifestaran de manera inesperada.
De moment, la crisi es viu en silenci i amb resignació. El mateix passa a la resta d'Europa i el món industrialitzat, on es viu una pau social relativa, se celebren eleccions sense que partits extrems guanyin posicions a les urnes i sembla que els desgavells s'arreglaran tots sols. Sembla que no serà així si tenim present els trets que ens marca la història dels grans cataclismes econòmics que els polítics, periodistes i classes dirigents d'avui preferim oblidar.



S'ha comparat el daltabaix de la crisi que esclatà a Wall Street el 1929 amb la que es produí també a Nova York en començar el 2008 i que contribuí a la victòria de Barack Obama al mes de novembre. Vist en perspectiva, els efectes d'aquella crisi del liberal capitalisme foren gradualment dramàtics, tant en la política com en el pensament de les generacions futures. Com recorda el nonagenari historiador marxista Eric Hobsbawm en el seu llibre The age of the extremes, el govern que estigués en el poder en el moment d'aquell cataclisme seria enderrocat o escombrat en els propers anys. La presidència de Herbert Hoover als Estats Units s'acabà el 1932 i va obrir una nova era demòcrata que encapçalaria Franklin D. Roosevelt. A Gran Bretanya caigué el govern laborista de Ramsay MacDonald i els francesos no resistiren la inestabilitat i s'encaminaren cap el govern del Front Popular.

El canvi no fou tan immediat com a l'Amèrica Llatina,
on dotze països canviaren de govern o de règim entre l'any 1930 i 1931, deu dels quals per un cop d'Estat militar. A Espanya caigué la monarquia borbònica i s'instaurà la II República. En tots els casos, a meitat dels anys trenta molts pocs països eren els mateixos que abans de la crisi de 1929. A Europa i al Japó es produí una clara inclinació cap a la dreta, excepte a Suècia, que va entrar en el període de la socialdemocràcia que governà quasi ininterrompudament des de 1932 fins fa ben poc. S'ha de dir, afirma Hobsbawm, que simultàniament van néixer règims totalitaris i agressius en dues potències militars, Alemanya i el Japó, que van significar les conseqüències polítiques més sinistres de la Gran Depressió.

El col·lapse s'accelerà quan els treballadors organitzats
en sindicats no acceptaren les retallades que comportaven unes mesures necessàries però molt dràstiques. En molts casos l'opinió pública i els votants feren confiança a partits i a governs que intentaven arreglar la situació amb demagògia i populisme. La història no es repeteix de la mateixa manera però sí que ens mostra pautes de comportament dels pobles en situacions semblants que no es poden oblidar. És ben cert que no hi ha hagut convulsions socials considerables en aquest any que acaba. Però ningú pot assegurar que no es produiran el 2010, quan els efectes de la crisi toquin de molt a prop milions de persones arreu del món que no volen acceptar la precarietat de la seva situació.

Encara que sembli estrany,
la Xina pot ser un dels països que més pateixin la crisi global. L'informe anual de l'Acadèmia Xinesa de Ciències Socials, que analitza les tendències de la població i les previsions per al 2010, remarca un creixent malestar social a causa de les polítiques governamentals que han provocat manifestacions multitudinàries en un país on això pot significar anar a la presó. Les injustícies, la corrupció i els abusos creixen i alimenten la irritació de centenars de milions de xinesos.

El mateix es podria dir dels Estats Units
davant de la caiguda dels ingressos i l'augment de l'atur. Coincidint amb el primer mes de la presidència d'Obama, el director de la Intel·ligència Nacional, almirall Dennis Blair, comparegué davant del Senat per dir que la més gran amenaça per a la seguretat nord-americana era la inestabilitat política global com a conseqüència de la crisi econòmica. Aquestes percepcions dels dos governs més poderosos del món fan pensar que la relativa pau social de l'any 2009 podria ser el silenci que precedeix les grans catàstrofes climàtiques.

Pensar que es pot viure aïllat
d'aquests possibles trasbalsos globals és poc intel·ligent i molt arriscat. Un augment de l'atur encara més calamitós que el que vivim a casa nostra farà pujar la pobresa i les desigualtats socials, aprimarà les classes mitjanes i podem entrar en un període en què la demagògia i el populisme s'obrin fàcilment camí. Res de nou. Però convé saber-ho per impedir-ho amb arguments i fets. Segons l'Economic Intelligence Unit, el nombre d'aturats al món augmentarà en 60 milions el 2010, respecte al 2008. L'Organització Mundial del Treball estima que uns 200 milions de persones se sumaran a les files dels que cobren menys de dos dòlars al dia per una jornada de treball.

Sabíem com buscar solucions de crisis locals, nacionals o continentals
. El que no podem saber és l'abast d'una crisi global que no ha existit mai fins ara i tampoc la incidència que tindran les noves tecnologies que estan a l'abast de tothom arreu del món. La Xina o Cuba poden controlar internet, però no impediran que per les escletxes de la xarxa arribi la informació i l'opinió de milions de ciutadans anònims que sense ser periodistes poden influir notablement en els esdeveniments.

A Europa les protestes han fet caure governs
, com a Letònia i a Islàndia. França ha conegut sovint les revoltes sobtades. Aquí no som cap excepció si ens fixem una mica en la història. Tant de bo que el pitjor hagi passat. Però cal estar preparats, principalment els polítics, per si les lleis no escrites de la història ens portessin a situacions inesperades

Avui.cat
28-12-2009

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
997
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR