e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 de Mar de 2012

L'humor negre del senyor Peces Barba

Riure millora la salut, la ciència ho avala. Hi ha però, diferents estils d’humor i diferents formes de riure, en particular practicant l'humor negre, on els temes o objectes de la paròdia són els relacionats amb la mort o la malaltia, la desgràcia o la lletjor,  el defecte psíquic o físic; temes que es consideren, o que en general s’haurien de considerar delicats, incòmodes i desagradables. Utilitzant l'humor negre de forma intel·ligent, es  desvetlla la consciència vers aquests fets, cosa que provoca un somriure sa sobre les paradoxes de la societat i les hipocresies de les persones. Però l’humor negre mancat d’intel·ligència i gràcia es torna obscè i groller, del tot desagradable i grotesc, una mena d’insult.

I és per això que és molt normal que la gran majoria de la societat catalana s’hagi sentit ofesa per l’humor negre practicat de manera barroera i funesta per un expresident del Congreso de los Diputados, el catedràtic (quin nivell deu tenir aquesta  càtedra i quina mena d’odi ensenya?)  de la Carlos III de Madrid, el nacionalista castellà Gregorio Peces Barba la setmana passada.  A mi personalment, però, el fet que hagi dit de manera tan clara, sincera i sense embuts que els catalans vam ser annexionats per força en comptes dels portuguesos l’any 1640 m’ha produït la satisfacció de veure allò que hom pensa de com són aquests no nacionalistas (o sia, els nacionalistes castellans) a causa de la seva transparència i fora de tota ambigüitat.

Em sembla que actualment cap alumne pot aprendre a l’escola tan clarament aquesta lliçó d’història: els castellans es van quedar amb el poble català i van deixar anar els portuguesos. Estic segur del tot que la decisió castellana de preferir sotmetre els catalans no va ser gens errada, tenint en compte la quantitat de recursos de tot tipus que els proporcionem “solidàriament” els catalans perquè puguin gaudir, ells i el seu govern central, d’un tren de vida (mai millor dit, AVE) que, només amb els seus propis mitjans i esforços, no aconseguirien assegurar-se mai.   

El que també tinc molt clar és que a la nostra fins avui dissortada pàtria li hauria anat molt millor sense aquesta Espanya del Conde-Duque de Olivares i de Felipe V, així com sense el 12 d’octubre de 1707 de Lleida i l’11 de setembre de 1714 de Barcelona. Tampoc no dubto pas que els catalans estaríem molt i molt millor sense aquella pèrdua total de poder polític, judicial i financer, sense la irreparable pèrdua acadèmica i cultural, sense la castellanització forçada del nostre pensament i sense la necessitat de l’exili permanent del nostre poble des de la implantació de los “Decretos de Nova Planta”. A la nostra nació catalana li hauria anat molt millor poder gaudir de la nostra pròpia mentalitat sense la subordinació política, educant els nens i escrivint amb total llibertat la literatura i poesia en la nostra llengua “provinciana vulgar” (segons aquest conspicu personatge); ens aniria molt millor fent les nostres pròpies lleis de manera com sempre les vam fer: des de costums via usatges a les lleis i constitucions catalanes.
Quedant-nos lliures de la ocupació, segurament ens hauríem estalviat no només els moments de la nefasta demagògia obrerista de Lerroux, sinó també les frustracions de la República i dels Estatuts, El Alzamiento Nacional i la inimaginable repressió posterior. Sense l’ocupació, no tindríem prohibida i/o atacada la nostra llengua, la cultura i tots els nostres símbols. Tampoc no haurien existit els assassinats del General Moragues, d’en Companys,  d’en Sunyol o d’en Carrasco i Formiguera. No hauríem viscut 40 anys de la dictadura franquista ni de censura, com tampoc no sabríem què és la LOFCA o LOAPA. Això sí, Salamanca no tindria el carrer de l’Espoli ni cap arxiu ple dels nostres papers, i els castellans s’haurien estalviat moltes signatures i manifiestos contra Catalunya.

S’ha vessat molta sang i hi ha hagut molt dolor i moltes llàgrimes perquè durant la revolta dels Segadors el Conde-Duque de Olivares no mantingué les seves tropes a casa. Hem perdut milers i milers de vides catalanes, hem patit innombrables destrosses i devastacions en els bombardejos del setge de Felipe V, durant les canonades d’Espartero des de Montjuïc, sota els obusos i atacs dels avions italians del “demòcrata” (deu creure en Peces) Mussolini durant la Guerra inCivil.

I és per això que la grollera i obscena remembrança d’aquestes bombes (que ara ja no caldran!?) com a forma de solucionar els “problemes catalans” per part de l’exèrcit d’ocupació és el que converteix en cruel i feridor l’humor negre del catedràtic i jurista Peces Barba, recordant l’escrit del  President de la II República espanyola Manuel Azaña: “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley en la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero cómodo y sólido. Ha durado dos siglos”.

Aquest humor negre obscè i barroer és l’enèsim intent d’insult impune als catalans que “celebrem les derrotes”, és l’enèsima expressió xenòfoba, racista, autoritària i violenta del nacionalisme castellà, que sempre actua amenaçant amb l’ús de la força bruta de l’exèrcit que salvaguarda les fronteres d’un estat creat per aquesta esmentada força. És l’enèsima manifestació del caràcter bèl·lic, retrògrad, prepotent i profundament imperialista dels espanyols de l’estil del Sr. Peces Barba que, òbviament, comparteix amb tots aquells que no l’han desdit ni fiscalitzat, sinó que, a sobre, li han aplaudit i rigut les “gràcies”.
I nosaltres encara pequem d’ingenus i sorpresos, esperant que aquest home (jurista i demòcrata?) castellà es penedeixi de debò, oferint-nos les seves disculpes i prometent que no ho tornarà a fer mai més!


Catalunya, després de tres segles de segrest, submissió, colonització i opressió, corre perill de perdre la seva pròpia història i la seva memòria. Vivim en una democràcia aparent (castellana, és clar!) i de molt baix nivell, però pensem innocentment que vivim en llibertat. Per sort, un dels instigadors in pectore del nostre segrest encara actual ens acaba de recordar des de quina època prové el nostre mal. Ens recorda que estem dominats per ells perquè ells ens van annexionar per la via militar, per la força bruta. Ens recorda, tot rient, que no ens pensem que som aquí per gaudir de la vida feliç en igualtat de condicions democràtiques, sinó perquè ens cobrin sus impuestos i es quedin, de pas, amb el 10 per cent del que produïm, perquè treballem per a ells.


En Peces Barba ha pronunciat la veritat que cap altre dirigent polític nacionalista castellà, ni de broma ni seriosament, no s’atreveix a dir, encara que ho pensi en la intimitat. Tant li fa el color.

Uns parlen sense embuts com aquest  personatge, altres van pel darrera com per exemple els que ho fan contra el català i contra la immersió lingüística. Tos son imperialistes i com a tals exterminadors i genocides de llengües i cultures que no siguin les seves.

És per això que el fet que la part causant de la nostra annexió forçosa admeti públicament aquesta realitat obviada, negada i amagada –encara que gaudida– durant més de tres-cents anys, és un punt d’inflexió molt important. Han après que la força de les seves lleis pot tenir fins i tot més efecte que les bombes llançades per domesticar i eliminar els “indesitjables” catalans; se senten segurs i omnipotents després d’haver cepillado l’Estatut i d’haver-se quedat, de pas, amb les nostres d’estalvis. Obvien, però, que la voluntat d’un poble d’assolir la seva llibertat i posar fi a la injustícia no té aturador.

Els catalans no som castellans, i l’estat espanyol d’avui està fet segons la concepció castellana del món. Tenim identitats diferents i mentalitats diferents. Els arguments econòmics del nostre espoli són importants, però en el fons són superficials i efímers. Ens ajuden a entendre i a fer entendre el nostre mal, però no són fonamentals. El que sí que és fonamental és la nostra història veritable, la nostra identitat, la nostra llengua, el nostre pensament, la nostra manera de fer i de ser, esculpida durant anys i panys pel geni català de la nostra terra.

Som un poble més que mil·lenari, una nació que, com tantes altres, té tot el dret del món, i més, a existir i viure a la nostra pròpia manera en pau i en llibertat en el nostre propi estat dissenyat per la nostra pròpia Constitució i les nostres pròpies lleis.

Glòria al poble català, glòria a l’estat català!

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2606
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR