24 de Març de 2010

Villarato i enquestes

La premsa esportiva de Madrid ha inventat i promogut durant els darrers mesos el concepte de Villarato, teoria que defensa que els àrbitres beneficien premeditadament el Barça. És evident que ningú es creu aquesta estranya teoria, però això no impedeix que hagi estat notícia, allí i aquí. Els objectius d'aquesta campanya eren influir en l'estament arbitral, inquietar al barcelonisme i ocultar les decisions polèmiques que afavoreixen el Reial Madrid, i és evident que ho han aconseguit.

Un efecte similar tenen, en l'àmbit polític, les enquestes sobre intenció de vot quan intenten fer projeccions d'escons a partir de mostres que sovint no arriben a les 200 persones en algunes províncies. El mateix Josep-Maria Terricabras deixava ben clar en un article publicat a El Periódico ara fa un any que les enquestes han deixat de tenir un valor demoscòpic per passar a ser una eina per ajudar a aconseguir uns resultats determinats. És a dir ja no són una radiografia de la realitat sinó una imatge de Photoshop de la que costa destriar-ne la realitat de la projecció. Un cop dit això, però, val la pena recordar que les enquestes si que serveixen per marcar tendències generals, i hauria de ser aquesta la seva finalitat única. Des d'Esquerra, doncs, no podem ignorar la tendència que apunten cap al nostre partit, i que segur que no és la que desitgem, ni ens mereixem.

Tornant al símil futbolístic, però, la situació actual em recorda el partit Saragossa-Barça de la temporada 93-94. Els blaugrana van perdre a Saragossa 6-3. A la roda de premsa posterior a l'enfrontament Johan Cruyff, aleshores tècnic barcelonista, va assegurar que estava convençut que el Barça guanyaria aquella lliga. I així va ser. Després d'aquell partit el conjunt català va encadenar una sèrie de triomfs que van culminar amb la consecució d'una lliga que tindria un final dramàtic, amb el ja famós penal fallat per Djukic a Riazor. És per això que crec que avui convé dir el que penso (i que coincideix amb el que en veu baixa em confessen sovint periodistes, opinadors i polítics d'altres partits) i és que Esquerra tornarà a ser decisiva. El país que algunas voldrien bipartidista ja no tornarà a ser el mateix i ara com ara només Esquerra és la garantia d'una Catalunya en color i no en blanc i negre, com ho ha fet els darrers anys. Potser és això el que tant inquieta a alguns.