28 d'Octubre de 2009

Fa tot just un any, en el debat de política general del Parlament de Catalunya, en Joan Puigcercós va comparar Esquerra amb el personatge de Morfeu de la trilogia Matrix. En una Catalunya adormida, per no dir anestesiada, Esquerra va irrompre amb força explicant que ni érem tant privilegiats ni érem tant envejats com se’ns havia volgut fer creure. Però, com a la magistral pel·lícula dels germans Wachowski, la realitat no tenia per què agradar-nos.

En poc menys d’una dècada, bona part de les catalanes i els catalans han passat de viure en un decorat de cartró-pedra que, siguem honestos, feia patxoca, a descobrir que tenim un país com qualsevol altre. Amb gent mediocre i amb gent de talent; amb gent corrupta i amb gent honesta; amb gent immobilista i amb gent emprenedora. O, com diria Alex Salmond, amb gent orgullosa i amb gent que vol un país del que ens puguem sentir orgullosos.

A aquestes alçades de la història (o de la pel·lícula), no hi ha res més inútil que tancar els ulls desitjant tornar a somniar en una Catalunya que teníem idealitzada. Ja res no tornarà ser com era i, malgrat avui costi molt de creure, això és positiu, molt positiu. En el món de la medecina cap tractament té eficàcia si la persona afectada no fa un primer pas consistent en acceptar la seva condició de pacient.

Ara que bona part de la població catalana ha descobert que l’oasi en el fons era un miratge, podem començar plantejar-nos quin futur volem per aquest país i com hi arribem. Ara que sabem que som enmig d’un desert podem començar a caminar per sortir-ne.