30 de Juliol de 2008

Zapatero i la independència

Fa poc, un opinador que no té un pèl d'independentista i treballa pel al diari menys independentista de Catalunya, escrivia això: "Quan la cançoneta independentista sona més fort que mai a Catalunya, l'Estat hauria de ser prou intel·ligent per tallar qualsevol vel·leitat secessionista amb una política molt més justa i solidària amb els catalans. Sembla que hi ha un tossut entestament a voler alimentar el discurs victimista que porta a la conclusió que l'única sortida viable per a Catalunya és la independència".

L'argument té una enorme coherència. Fet i fet, la major flexibilitat de l'esquerra espanyola davant les reivindicacions catalanes ha passat sempre per aquesta idea. Per exemple, Manuel Azaña, en aprovar l'Estatut del 1932 amb l'oposició de la dreta és carca, va argumentar exactament el mateix. Per Azaña, els catalans eren sumbissos per naturalesa i es conformarien amb una engruna de pa. Per a mantenir l'unitat d'Espanya i prevenir el separatisme, era millor donar l'engruna que no donar res. En recent debat de l'Estatut del 2006, la posició de Zapatero ha estat semblant a la d'Azaña.

L'esquerra espanyola té tota la raó. El catalanisme queda desarmat amb uns copets a l'esquena, bones paraules, un somriure i quatre engrunes. Es va veure amb Azaña i hem tornat a veure-ho amb Zapatero. En canvi, el catalanisme es rearma, es torna tot rauxa i reivindicació quan mana la dreta malcarada: vegi's Aznar. Amb Aznar al poder, ERC va assolir uns resultats extraordinaris. Amb Zapatero al poder, ERC cau en picat i es dessagna en ridícules baralles internes.

Aleshores, si amb quatre engrunes de finançament es frena l'independentisme, per què no ens les donen? Per què Zapatero no fa com amb l'Estatut del 2006 o com va fer Azaña el 1932? Potser aquesta és la gran novetat política dels darrers mesos: que a Zapatero ja li importa un rave que els catalans s'emprenyin. Ho vam veure amb el caos de Rodalies i ho seguim veient ara. I per què li importa un rave? Molt senzill: perquè aquella amenaça latent d'independència que hi havia fins ara ja no se la creu. Li fa riure. Per tant, per què molestar-se a donar ni tan sols quatre engrunes?

El problema és que, a Madrid, Catalunya ja no fa por. No fa por l'independentisme d'ERC ni el 2014 de Carod, per descomptat: la Brunete ja no els dedica ni un breu. Però és que tampoc fa cap por la suposada unitat catalana. Va servir de res l'acte unitari dels empresaris fa dos anys, per donar una empenta a l'aeroport del Prat? No. Va servir de res la unitat després de l'Estatut del 30 de setembre? No. Servirà de res la unitat per al finançament que ara exhibeixen PSC, CiU, ERC i ICV? A Madrid estan convençuts que tot és xerrameca i que, al final, tots es vendran per quatre cadires. I sospito que tenen tota la raó.