28 de Maig de 2008

El liberalisme de Puigcercós

El debat intern a Esquerra ha girat de manera preferent en torn a l’eix nacional: el projecte independentista i la seva compatibilitat (o no) amb el tripartit. Tanmateix, ERC ocupa el seu lloc en l’eix ideològic dreta-esquerra: un tema que també mereix atenció. Dins del tripartit, el PSC ocupa l’ala socialdemòcrata, mentre que ICV i ERC se situen a l’esquerra-esquerra i es disputen l’electorat que frega l’extraparlamentarisme.

Aquesta posició d’ERC propera a l’extrema esquerra s’origina en què el partit, durant els seus anys d’oposició, ha cultivat sistemàticament la “cultura del no” per anar recollint vots de totes les plataformes i plataformetes que arreu de Catalunya s’han oposat al Quart Cinturó, a la MAT, als parcs eòlics, al transvasament de l’Ebre, i a qualsevol iniciativa governamental que impliqués un sorollet molest o l’extinció d’alguna subespècie de pardal. Ara: quan ERC ha arribat al Govern, aquests compromisos han esdevingut un llast i han ocasionat bona part de les turbulències del tripartit.

Joan Puigcercós ho ha detectat i sembla decidit a ressituar ERC dins l’eix dreta-esquerra. Pel que jo interpreto, Puigcercós voldria un partit que no estigués a l’esquerra del PSC, sinó que es mogués en paràmetres semblants, més moderats. Es tractaria de centrar el partit i deixar que ICV s’ocupi ella soleta d’acontentar l’esquerra freaki.

Fa pocs dies, Puigcercós declarava a El Periódico: “Sóc socialdemòcrata, però assumeixo la correcció liberal. És el que va fer Tony Blair a la Gran Bretanya, i on l’esquerra no rectifica (com a França o Itàlia) guanyen Sarkozy o Berlusconi”. La frase és rellevant, perquè cal remarcar una cosa: el tripartit, fins ara, ha estat la viva mostra de l’esquerra antiga (paleoesquerra de motllo francès o italià) que no rectifica. Al seu llibre Generació.Cat, Puigcercós va encara més enllà: afirma que la veritable revolució que està per fer a Catalunya és la liberal.

Benvingut al club, senyor Puigcercós! Jo fa temps que ho penso. Un dels problemes més greus que ha tingut Catalunya els darrers 30 anys ha estat l’aclaparadora i asfixiant hegemonia de l’esquerra en la cultura política i periodística. L’esquerra de disseny, farisea i passada de moda. Un predomini tan terrible que ni tan sols Jordi Pujol, en 23 anys, va tenir valor de dir en veu alta el que tothom sabia: que era de centre-dreta.

L’esquerra catalana va construir el seu propi mite des de l’oposició. Després de cinc anys de govern, el mite a caigut a trossos i ja hem vist el que és l’esquerra: incompetència, nepotisme, hipocresia, amor a la cadira i retòrica buida. Puigcercós encerta el diagnòstic: cal un gir liberal.