14 de Gener de 2009

Unitat i Autocentrament

Als catalans se'ns pot classificar en funció de molts criteris: pes (grassos i prims); ubicació en l'espectre ideològic (de dretes i d'esquerres); advocació futbolística (culers i pericos), preferències dietètiques (vegetarians i omnívors) i tota una rècula de barems que no vénen al cas. La meva línia divisòria particular és la que separa els qui votarem que sí dels qui votaran que no.

Els poso alguns exemples dels qui votarem sí: Joan Carretero, Salvador Cardús, Vicent Partal, David Madí, Josep Sort, Carles Castellanos i Alfons López Tena. A continuació, alguns dels qui votaran no: Miquel Iceta, Aleix Vidal-Quadras, Ignasi Guardans, Josep Antoni Duran i José Montilla.

Els qui votarem sí curiosament també som els qui demanem poder votar. Els qui votaran no són -molt majoritàriament- els que demanen no poder votar. Diuen que no cal. Que és impossible i que encara prendríem mal. O que vindria una plaga de llagostes. O el que sigui. El que faci falta. Els fa por que no guanyés el sí. I la profilaxi més recomanable en aquests casos és impedir que la pregunta s'arribi a plantejar mai.

Aquesta, amics lectors, és la trinxera on hem de combatre els demòcrates davant dels espanyolistes. Forçar un referèndum d'autodeterminació -o una declaració unilateral del Parlament- és un deure que hem contret amb els qui ens han precedit en la lluita (des dels herois del 1714 als d'Estat Català) i amb els qui agafaran el relleu en un futur.

És per això que alguns trobem tristíssim l'espectacle babau de filo-sionisme i filo-arabisme a què ens empeny la guerra entre Israel i Hamàs. Igual que va passar durant la primera Guerra Mundial, quan el país anava ple d'aliadòfils i germanòfils, aquesta és una qüestió que, pel cap baix, ens distreu de la tasca a fer. I, en el pitjor dels casos, ens divideix, crea malfiances i obre ferides de mal guarir.

És intolerable i no podem tornar a caure en aquest error. Prou d'emmirallaments badocs amb Israel, Palestina, Irlanda, Cuba o Euskal Herria. Prou d'aquesta mania d'adobar els problemes dels altres mentre a casa anem amb una sabata i una espardenya. Ni una lletra, ni un minut més de ràdio per discutir inútilment (perquè la nostra opinió no interessa i ni tan sols no existeix en el concert mundial) sobre qui té raó, qui la deixa de tenir i com s'ha de solucionar aquest o aquell conflicte. Prou xerrameca, prou internacionalisme estèril i malatís. Tots els esforços, tots, cap a casa i per a la nostra gent. Quan siguem un actor reconegut per la comunitat internacional, ja ens vagarà de fer-nos els simpàtics amb aquests o aquells. Mentrestant, nosaltres a la nostra i para de comptar.

L'únic moviment veritablement imprescindible en l'àmbit internacional és obrir una oficina de representació a Washington i contractar-hi un bufet de lobistes -el millor que ens puguem pagar- perquè ens ajudin a cercar aliances a la capital del món. Però, vaja, això segur que ja ho deu haver fet l'equip del Vicepresident. Podem estar tranquils.