29 de Setembre de 2008

Unitat

Fa unes setmanes el blocaire Josep Sort (http://josepsort.blogspot.com), sovint clarivident i sense pèls a la llengua, ens recordava que enguany fa vint anys dels lamentables enfrontaments al Fossar de les Moreres entre els dos sectors de l'MDT. Fa pocs dies encara se'n feia ressó Jaume Renyer.

Aquest trist aniversari ha coincidit amb dos incidents el proppassat 11 de setembre a Barcelona. Sembla ser que tots dos foren protagonitzats per persones properes a l'Esquerra Independentista. En el primer, uns individus van impedir el legítim homenatge de representants de les JERC i del meu partit als patriotes que hi ha soterrats al fossar. L'altre incident, més greu, es va produir quan un grup de militants d'UNC foren directament agredits mentre prenien un refresc a la Ronda de Sant Pere.

És tristíssim que, tenint enemics nombrosos i poderosos, hi hagi patriotes que s'estimin més esmerçar llurs energies esbatussant altres patriotes. Aquestes actituds no fan més que desprestigiar la nostra causa i generar rebuig, enlloc d'adhesions. Que potser no hem après res, des del 1988?

Efectivament, un dels mals crònics de l'independentisme ha estat la manca d'unitat i les divisions internes. Algú recordarà que el PSAN, partit polític del qual se celebra el 40è aniversari, nasqué com a escissió del Front Nacional de Catalunya. I el lector ben informat sap perfectament que l'independentisme anterior a la guerra del 1936 tampoc no fou inmune a les divisions. Ni de bon tros. Per tant, res de nou. En el sobiranisme les escissions i els cops de porta sovint es qualifiquen de "processos de clarificació" perquè, emprar l'apel·latiu més escaient (fracàs), sempre fa angúnia.

Per tot això sobta -per positiva- la notícia de l'inici del procés de fusió entre Reagrupament.cat i Esquerra Independentista, dues de les famílies que conviuen dins ERC. Als militants d'ERC que fins avui hem treballat dins una d'aquestes sensibilitats, ara ens pertoca donar un exemple de maduresa, generositat i capacitat d'entesa. Globalment és un pas petit, però necessari. I potser transcendental a mig termini. Procurem no esguerrar-ho.