14 d'Abril de 2009

Sobirania i esquerra nacional

L'argument de la construcció de l'anomenada Esquerra Nacional és un dels atributs més resilients del discurs autoapologètic de la direcció actual d'Esquerra. El mantra en qüestió ha acabat batejant fins i tot l'òrgan oficial d'expressió del partit, que es diu precisament Esquerra Nacional.

Hi insisteixen tant perquè és un dels ingredients principals de la farineta ideològica que subjecta l'aposta estratègica (sic) de Puigcercós, Carod, Ridao et alia. Tanmateix, l'imperatiu hipotètic de bastir una esquerra nacional que impulsi polítiques socials i de benestar (si cal, governant amb unionistes) s'encasta contra la dura realitat: a Euskadi ha fet més política social el conservador Ibarretxe que no pas Esquerra a la Generalitat de Dalt, malgrat detentar, per exemple, la conselleria d'Acció Social i Ciutadania. Fa més política social la socialcristiana Angela Merkel a Alemanya (per exemple, en suport a les mares) que no tots els tripartits haguts i per haver al Principat. Saben per què? Molt senzill: perquè -salvant les distàncies- tots dos tenen la clau de la caixa. Efectivament, Merkel i Ibarretxe disposen de prou autonomia financera com per costejar programes socials que al catalans ens farien denteta.

La direcció actual d'Esquerra (abans, ERC) afirma que el PSC és una força d'esquerres, un partit de progrés. I que per això ens hi podem entendre. Cal alçar la veu i dir que això és una gòfia com una casa de pagès. El PSC no és un partit progressista. El PSC és un partit ultraconservador. Que per què? Doncs perquè pretén que l'esforç fiscal dels catalans (producte del nostre treball) es continuï gastant a Espanya in saecula saeculorum. El PSC és el partit de l'status quo, el partit que malda perquè no hi hagi cap canvi substancial en el marc polític i institucional. És el partit on els cínics fan companyia als alienats. L'esquerra ha de ser, per identitat, origen i vocació, transformadora.

L'esquerra és jove, ambiciosa, trencadora, valenta i il·lusionadora. En canvi el PSC és inercial i arnat. És esquerra de pa sucat amb oli. O més aviat de torradeta amb foie i col·legi alemany.

Als Països Catalans hi ha un milió d'aturats. Un 20% de la població viu per sota del llindar de pobresa. Milers de persones (moltes, dones soles) malviuen amb una pensió miserable. Saber que si fóssim lliures tindríem recursos per atendre aquestes necessitats, fa bullir la sang.

Qualsevol força política -qualsevol!- que treballi per la plena sobirania nacional com a primer objectiu sempre serà més d'esquerres que no el PSC. Qui pretengui governar aquest país per desplegar polítiques de redistribució de la riquesa, que s'ocupi primer de la independència, l'única via per acabar amb el lladronici espanyol. Sense estat propi, no hi ha esquerra. De debò.