17 de Novembre de 2008

Seixanta mil

El locutor de la cadena COPE Federico Jiménez ha estat condemnat a indemnitzar Esquerra (abans, ERC) amb la suma de 60.000 euros. La sentència, que Jiménez encara pot recórrer, arriba després que Esquerra el denunciés arran d'un article publicat a El Mundo on insinuava que a les seus del partit potser s'hi emmagatzemaven armes.

Desconec com acabarà el tema perquè els recursos i les apel·lacions sovint allarguen els casos i de vegades passen per les mans de diversos jutges, que interpreten els fets de manera divergent. Per tant la prudència aconsella no cantar victòria, tot i que aquesta primera sentència és una sorpresa positiva i del tot inesperada.

Efectivament, és poc habitual que del poder judicial espanyol arribin bones notícies per als catalans. Al cap i a la fi, el marc legal vigent està bastit amb l'objectiu de mantenir-nos, diguem-ne, quietons. És un marc que, per exemple, prohibeix explícitament la federació del Principat amb el País Valencià o les Illes Balears i Pitiüses, fins i tot en el supòsit que tots hi estiguéssim d'acord. Igualment, consagra la desigualtat lingüística entre l'espanyol i el català (de fet el català ni hi surt esmentat pel nom). I, per si calia un tercer exemple, reserva a les forces armades espanyoles la missió de defensar la integritat territorial d'Espanya, "patria común e indivisible", a trets si cal.

No farem aquí un vademècum de les lleis fetes, en molts casos ad hominem, per tenir quietons als bascos, que també n'hi ha un bon grapat. Però tot plegat evidencia que un sistema parlamentari amb eleccions lliures i sufragi universal pot conviure amb un marc jurídic i una praxi política diària contraris als interessos de les minories que malviuen dins aquest mateix estat. Aquest fenomen, però, no és patrimoni exclusiu dels espanyols.

Vull recordar que fins al triomf del moviment pels drets civils, en els EUA els negres eren bons per anar a lluitar (i morir) a Europa contra els nazis i al Pacífic contra els japonesos. Però que, paradoxalment, a molts indrets del seu país tenien prohibit fer servir el mateix lavabo que els blancs. I això en una nació que en molts aspectes era i és modèlica pel que fa a drets i garanties.

Si volen un exemple potser més desconegut però encara més proper, els en dono un altre. Mercès a una astuta llei electoral, i fins ben entrada la segona meitat del segle XX, a Irlanda del Nord el dret a vot anava associat al cap de família i sovint titular de l'immoble on convivia la unitat familiar. Com que els catòlics habitualment tenien més fills que els protestants i disposaven d'un nivell de renda sensiblement més baix, a la pràctica això volia dir que molts catòlics majors d'edat però sense emancipar, no podien votar. Era el recurs que el govern de sa graciosa majestat usava a Irlanda del Nord per contrarrestar una demografia adversa als interessos de Gran Bretanya en aquell territori. I tanmateix, algú gosaria afirmar que Gran Bretanya no era un estat democràtic, en aquella època?

La nova presó que ha inaugurat la consellera Tura a Sant Joan de Vilatorrada té piscina i tot. Però no deixa de ser una presó.