23 de Febrer de 2009

Rock progressiu

De tot l'arc parlamentari, Esquerra segurament és el partit que més ex-militants, ex-simpatitzants i ex-votants aplega. Sóc incapaç d'afirmar-ho rotundament perquè no disposo de dades quantitatives, però m'hi jugaria un pèsol.

En el camp de les vendes és ben sabut que captar nous clients no és fàcil. Però allò veritablement difícil és fidelitzar la cartera de clients existent. Dit d'una altra manera: és relativament senzill aconseguir que algú provi el teu producte un cop; però és molt més difícil que hi torni, si no n'ha quedat prou satisfet.

Una altra obvietat és que quan pretenem superar una davallada en les vendes sovint és més aconsellable provar de convèncer primer als antics clients que ja no et compren, més que no mirar d'atreure compradors nous que no et coneixen de res. Això sí: cal haver corregit els problemes que ens van fer perdre aquells clients i reiniciar-hi el contacte fent-los notar, precisament, que hem esmenat els nostres errors. Tot plegat és de sentit comú i no cal haver passat per ESADE per saber-ho.

Ara es veu que, de cara a les eleccions europees, Joan Ridao i Joan Puigcercós estan mirant de lligar una coalició amb Izquierda Unida. La lluita per cada escó serà molt renyida i la direcció d'Esquerra (abans, ERC) deu voler mirar d'assegurar el resultat. Segurament una coalició amb IU no és l'opció que Ridao i Puigcercós voldrien d'entrada. Però Esquerra ja fa temps que ha entrat en caiguda lliure
-electoralment parlant- i ningú no vol agafar-se a un nàufrag amb sabates de plom. Bé, potser Andecha Astur i Tierra Comunera encara s'hi veurien amb cor. Ja veuen que, fent servir un epítet de moda a Esquerra, de freaks no només n'hi ha al meu partit.

Doncs això: sembla que estem mirant d'arribar un acord amb IU, el referent polític espanyol de Joan Saura i Jordi Miralles. Les sigles d'Izquierda Unida, de fet, engloben tota una rècula de forces polítiques, la més destacada de les quals és el PCE. Per als lectors més joves: el Partido Comunista de España. Efectivament, estem parlant del partit de Santiago Carrillo, Gerardo Iglesias, Julio Anguita i la mòmia eurocomunista d'Enrico Berlinguer. Amb aquesta colla ja formem grup parlamentari al Congreso de los Diputados. Ja no vindria d'aquí, doncs.

És més, si la direcció actual d'Esquerra ha fet l'aposta estratègica de governar a Catalunya amb el PSC, un partit d'obediència espanyola, per quins set sous no ens podem presentar a les eleccions directament amb un partit espanyol? De debò, ja no ens ve d'aquí. Una altra cosa ben diferent és la cara que hi posaria Oriol Junqueras que, sincerament, no es mereix una jugada així.

La política d'aliances de la direcció d'Esquerra és simptomàtica dels gravíssims errors de plantejament estratègic que ha comès i comet. És pensar que els vots que perdem arran de determinades apostes es compensaran venent el peix en "mercats nous", cercant complicitats diferents. Amb això l'únic que s'aconsegueix és anar clavant el punyal més endins i que l'hemorràgia de vots sigui encara més aparatosa, davant la indiferència demostrada d'un cinturó metropolità que continua votant PSC. O simplement anant a la platja.

En el darrer Consell Nacional, d'aquest capteniment Joan Ridao en va dir "pragmatisme". En paraules de Roger Waters, "all in all it's just another brick in the wall".