04 de Maig de 2009

Regeneració

Al nostre país un dels tòpics més suats de les jornades electorals -amb el permís de "és la festa de la democràcia" i "serà una nit molt llarga"- és aquell que els polítics professionals ens etziben davant d'unes males dades de participació. Efectivament, quan els posen el micro davant solen dir coses com ara "ens ha de preocupar que l'abstenció hagi estat tan elevada", "els polítics hem de prendre bona nota de la baixa participació" i "hem de cercar fòrmules perquè la ciutadania s'interessi per la política i recuperi la confiança en el sistema". Després sempre s'hi afegeix algun opinador perspicaç dient que "amb un sistema de llistes obertes, això no passaria".

L'endemà, però, tots ja se n'han oblidat i tal dia farà un any. Són uns cracks.

A Catalunya els partits i els polítics professionals diuen que cal fer blanc i després continuen fent negre perquè, en conjunt, el sistema vigent ja els fa el pes. Començant per la llei electoral. Fem un incís necessari. La llei electoral vigent a Catalunya -no ho oblidem-  és l'espanyola perquè el Parlament ha estat incapaç d'aprovar-ne una de pròpia, malgrat el mandat de l'Estatut del 1979.

Doncs parlem un moment de la llei electoral. És evident que determinats partits s'avindrien a canviar això o allò. Sempre en benefici propi, és clar. Però fer-ho segurament entraria en conflicte amb els interessos d'altres partits, que voldrien deixar-ho com està i, en canvi, pugnarien per modificar el model en una altra direcció. Aquesta llei és la pedra de toc d'un marc jurídico-administratiu que consagra una democràcia partitocràtica, blindada i de baixa qualitat.

Tal i com està muntat, el sistema omple el Parlament de diputats hiperdisciplinats, col·locats a dit pels aparells dels partits i triats no pas per les seves capacitats o experiència professional, sinó per la seva fidelitat. Quan agafen la papereta, els electors s'han de quedar el lot sencer, com si fos la panera de Nadal. Si el fuet o les olives farcides no els acaben de fer el pes, mala sort.

Aquest funcionament acaba concentrant molt de poder en poques mans, que -post festum- fan i desfan als despatxos mirant de fer valdre el pes electoral que els han donat les urnes. I els diputats no se senten deutors dels seus votants, sinó dels partits i els líders que els han col·locat a la llista. Això provoca que, en la seva acció política, quan han de triar entre els interessos dels ciutadans i els del partit, sempre triïn complaure al partit.


I d'aquest brou pudent i primigeni surten els informes difícilment justificables (els d'ara i els d'abans), els alliberats dels partits a sou de l'administració, l'opacitat d'algunes adjudicacions d'ajuntaments, consells comarcals i diputacions, etcètera. I com que tots ho fan o aspiren a fer-ho, hi un un pacte de silenci tàcit que tot ho emmascara. Una poma podrida acaba podrint-les totes. I aviat el rebost acaba fent aquella ferum de florit que fa que ningú hi vulgui baixar. Ni el dia que hi ha eleccions. Per això quan expliques a algú que no et coneix de res que fas de regidor al teu poble, sempre hi ha una mena d'interrogant que no s'arriba a verbalitzar però que és perfectament legible en la mirada del teu interlocutor: "Sí, però tu ja deus buscar treure'n alguna cosa, oi?"

És evident que al nostre país hi ha altres factors que poden ajudar a explicar l'abstenció de bona part dels ciutadans. Per exemple, la manca de determinades ofertes electorals i l'esgotament del model autonòmic, entre altres. Però si la democràcia és com les relacions de parella (n'hi ha de més i de menys sanes i totes s'han d'anar treballant dia a dia), aleshores per què no comencem aplicant-nos d'entrada la teràpia ceretana? Cito textualment:

"Una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable."