09 de Març de 2009

Nuclears? pensem-hi

No fa gaires dies hi va haver una notícia en el panorama internacional que alguns mitjans de comunicació van reproduir amb la boca petita. Ras i curt: el govern italià ha decidit engegar un nou pla energètic basat en la construcció de centrals nuclears amb tecnologia francesa. Per aquesta tasca Itàlia ha hagut d'anar a cercar França perquè és l'únic país europeu que mai no ha deixat de prendre's el tema seriosament.

Algú pot dir que això és una dèria de Berlusconi, un personatge que els mitjans catalans s'entossudeixen a caricaturitzar com a un empresari-cantant, reaccionari, populista i estrafolari, abonat als centres d'estètica i que es fica en política per protegir els seus interessos particulars. Potser sí. Reconec que a mi en Berlusconi no m'és gens simpàtic. No oblidem, però, que el primer ministre italià també incomoda a la dreta liberal més ortodoxa. En aquest sentit, només cal recordar els duríssims editorials de The Economist en contra seva abans de les darrers eleccions a Itàlia, que van motivar que Il Cavaliere s'hi querellés.

Sigui com vulgui, Itàlia ha decidit superar el paradigma del barbut amb ulleres de pasta i el dos cavalls amb l'enganxina de "Nuclears? No gràcies".

Quins avantatges planteja la fissió nuclear per als països amb recursos energètics naturals més aviat migrats? Doncs sobretot en reforça la independència i la sobirania.

Per una banda, Alemanya, Àustria i Polònia encara no s'han recuperat de l'ensurt que els suposà la picabaralla entre Rússia i Ucraïna pel preu del gas (recordin que Gazprom va tancar l'aixeta del gasoducte per pressionar el govern ucrainès, trepitjant l'ull de poll de tot centreeuropa). Durant uns dies el petar de queixals -de por i de fred- es va sentir fins a Andorra.

Per altra, les reserves de combustibles fòssils en poder dels estat del nord d'Àfrica i de l'Orient Mitjà sovint estan controlades per règims amb greus dèficits democràtics o assentats sobre bases políticament fràgils. O bé estan envoltats de veïns menys afortunats en la rifa dels recusos naturals, que en cobegen les riqueses. I ja se sap que els combustibles fòssils s'acabaran algun dia i, cada cop més, les fluctuacions de llur preu poden fer trontollar les economies occidentals de forma inesperada.

Davant d'aquest panorama, l'energia nuclear apareix com la menys aristocràtica i la més nacional de totes les energies. Com a gran repte queda la qüestió de la seguretat, un tema per al qual cal trobar respostes basades en la recerca i en el desenvolupament, amb el benentès que la seguretat absoluta és una quimera, tant en les centrals nuclears com en les plantes petroquímiques.

Si els catalans aspirem de debò a tenir estat propi, cal que ens comencem a plantejar reptes com ara el de la política energètica. O de seguretat. Els països seriosos ho fan. Nosaltres no podem ser menys.