14 de Juny de 2009

Nom i cognoms

El desastre de Catalunya Ràdio és el resultat d'una cadena de nomenaments desencertats i d'errades garrafals, pífies que només un delicat maridatge d'indolència i d'incompetència és capaç d'infantar. La rècula de despropòsits ha menat la ràdio nacional d'aquest país a un atzucac francament complicat. Cal situar la gènesi de la davallada en l'etapa Minobis, però el problema agafa velocitat de creuer amb el destituït Sarsanedas. Però que ningú no s'equivoqui: els màxims responsables són el President de la Generalitat, el conseller de Cultura i, evidentment, Albert Sáez. Sense la seva barreja d'inhibició, desinterès i incompetència es fa molt difícil explicar per quins set sous, per exemple, la ràdio nacional fa fora o deixa marxar la BBC (Bassas, Basté i Clapés) i després els substitueix per professionals de segon nivell. El resultat, com no podia ser d'una altra manera, és que Catalunya Ràdio perd oïdors, qualitat i gruix nacional. Un veritable seppuku comunicatiu.

Els dono algunes mostres de fins a quin punt les persones que hi treballen estan desorientades, mal dirigides i mancades de lideratge. Són anecdòtiques però, com a simple oidor, no disposo de cap evidència més enllà d'allò que surt pels altaveus de la ràdio.

Una. Dia de la final de la Champions. Al magazine de la tarda entrevisten al president del Parlament. Les locutores li diuen repetidament de tu i se li adrecen pel nom de pila. Ernest, que si són verdes; Ernest, que si són madures. Inaudit. A qualsevol ràdio pública d'un país del nostre entorn la segona autoritat institucional rebria el tractament que li correspon. A Catalunya Ràdio se'l tracta com si fos un cosí que ha vingut a fer el cafetó.

Dues. Fa tres caps de setmana. Al programa que fan a última hora del matí de dissabte anuncien les novetats cinematogràfiques, entre les quals destaca la pel·lícula d'animació Els mons de Coraline. Afortunadament, al Principat se n'han distribuit diverses còpies doblades al català. Saben en quina llengua és el tall de veu que passen a Catalunya Ràdio? "En español, por supuesto".

Quan truques per rondinar (93 201 74 74, animin-se que és terapèutic!) i recordar-los que tenen com a missió contribuir a la normalització lingüística, et responen que "això és cosa de la distribuidora" i que ells no hi poden fer res. Com si la publicitat gratuïta que els fa el programa no fos prou argument per exigir a la distribuidora que els faciliti un fragment de la pel·lícula en català. Per acabar de reblar el clau, el dilluns mateix el crític cinematogràfic d'El Món a RAC1 els posa en evidència quan es fa ressó de l'èxit del film acompanyant el seu comentari amb un fragment -aquest sí- doblat al català. De senyor i de poca-solta se'n ve de mena.

Tres. L'oracle, programa de tertúlia d'actualitat i gracietes de Xavier Grasset, germà pobre de L'orquestra, Postres de músic i No ho diguis a ningú. Setmana abans de les eleccions al Parlament Europeu. Dimecres conviden el conseller Castells. Monogràfic. Dijous conviden la consellera Tura. Monogràfic. Quan els truques (93 201 74 74, va home va, que la paguem entre tots!) per preguntar quin socialista han convidat per l'endemà, et diuen -mig mosques- que la "coincidència és fruit de les agendes". Devia ser fruit de l'agenda política de Sarsanedas.

Quatre. L'ofici de viure. Un programa d'autoajuda, pseudociència, pseudofilosofia i pseudomedicina. Un programa on parlen "experts" que asseguren que unes pedretes fregades al clatell et treuran el mal de queixal i que si t'han fet fora de la feina potser és perquè tens "mal karma". Allò que en versió Professor D'Arbó faria gràcia, en versió Gaspar Hernàndez i a les vuit del vespre, fa por. Mil·lenarisme desenfrenat, creguin-me. El fet que tant L'oracle com L'ofici de viure hagin rebut guardons diu molt dels premis que s'atorguen al nostre país.

Cinc. El misteri de les consonants sonores, dels pronoms febles i de les vocals neutres. Molts dels programes de la graella de Catalunya Ràdio compten amb col·laboradors regulars que hi tenen seccions fixes. Vull recordar que són col·laboracions remunerades a la ràdio nacional de Catalunya, un mitjà públic que paguem entre tots i que té com a missió (entre d'altres) facilitar la normalització de la llengua. Doncs bé, un bon grapat d'aquests col·laboradors no tenen ni la dicció ni la pronunciació ni l'eloqüència pròpies d'un professional que aspira a guanyar-se la vida parlant davant d'un micro. Exemples: els dilluns Problemes domèstics, de Manel Fuentes, té (o havia tingut, perquè ja no me l'escolto) un col·laborador que comentava els suplements dominicals de la premsa escrita. El seu català és pobríssim, farcit de barbarismes i de calcs morfosintàctics de l'espanyol. Estic segur que ho faria divinament a la SER. Un altre: Bernat Gasulla, director adjunt d'El Periódico i col·laborador de L'oracle; un home a qui les esses sonores li van marxar de casa fa molt, molt de temps, per anar a jugar amb les d'Antonio Franco. I encara les estan esperant.

Sisplau, que ningú no em malinterpreti. Una cosa és que l'actualitat faci que Catalunya Ràdio convidi persones que parlen malament el català, com ara Maruja Torres o José Montilla. Si Torres treu un llibre i sembla oportú que en parli, endavant. Si el president Montilla té alguna cosa a dir-nos, endavant. Una altra cosa ben diferent és que semianalfabets cobrin per maltractar la llengua en directe. I mentre a Catalunya Ràdio ens hem d'empassar el xava infecte d'alguns col·laboradors, hi ha variants dialectals del català que són sistemàticament bandejades com si no formessin part del domini lingüístic.

És cert que des del segon tripartit un servidor va com una moto de gran cilindrada, ja ho veuen. Senyors, estic motivadíssim i preparat per a tot. I tanmateix m'astora la patxoca de les persones que es posen al telèfon quan truques a Catalunya Ràdio per rondinar (93 201 74 74, au va!): ni tan sols els havia passat pel cap que algú pogués posar cap objecció a la seva forma de procedir. Tot plegat, molt precupant. Ja cal que ens posem les piles, que caldrà segar arran.