20 d'Octubre de 2008

Ni anul·lació, ni perdó, ni punyetes

En el sopor de la Catalunya narcotitzada que ens toca viure hi ha aniversaris incòmodes que se succeeixen gairebé sense ressó mediàtic. Una excepció notable és el de l'assassinat del president Lluís Companys, que enguany ha estat protagonista involuntari d'una polèmica entre gairebé tothom (gràcies, Salvador Cot!) i la direcció d'ERC.

El debat ha basculat sobre la conveniència o no de sol·licitar a l'estat espanyol l'anul·lació del judici sumaríssim que va condemnar Companys; s'ha parlat de la restitució de la seva honorabilitat i bon nom; de l'assumpció de responsabilitats per part del règim postfranquista. I d'un eventual acte públic de contricció en què el govern de Rodríguez hauria de demanar perdó per la mort de Companys.

En tot aquest debat alguns hem trobat a faltar veus que s'expressessin des d'una perspectiva totalment desacomplexada, nacionalment parlant. Amb matisos, gairebé totes les intervencions dels líders polítics catalans (i de l'hidra opinadora) s'han formulat des de la subordinació mental a Espanya. Sap greu, però és així.

Efectivament, l'any 1940 l'estat espanyol va matar Lluís Companys en un magnicidi que constitueix un crim d'estat. En el context d'un conflicte bèlic entre nacions, aquest no és un fet inèdit, tot i que modernament no té parangó a l'Europa occidental. Com a acte criminal d'una nació contra una altra, el fet és denunciable en els tribunals internacionals de justícia. Repetim-ho? Som-hi: quan un país mata el president d'un altre, el cas es pot portar a la justícia internacional. Però mai a la justícia del país agressor. Sembla lògic, oi?

Parlem ara de perdó. Hem sentit veus que se sorprenen perquè trenta-tres anys després de la mort de Franco, l'estat espanyol no ha demanat perdó per haver afusellat el president de Catalunya. Santa Llúcia! L'estat espanyol no s'ha disculpat perquè en el fons no creu que hi hagi cap motiu per demanar disculpes. Les persones (i les institucions) demanem perdó quan constatem que hem comès un error i el volem reconèixer i esmenar. Quan no ens disculpem, és perquè no ens consta que ens haguem equivocat i, per tant, no hi ha res a corregir.

Els catalans que esperen que l'estat espanyol es disculpi és perquè -en el fons- creuen que l'estat espanyol és bo. Per això se sorprenen quan les disculpes no arriben. Permetin-me que els digui una cosa, en confiança i ara que no ens sent ningú: l'estat espanyol és bo per als espanyols i prou. Als catalans ens roba el 10% del PIB, ens escanya la llengua i ens mata presidents. És més dolent que la tinya. Queda clar?