01 d'Abril de 2009

Lliçons de Bedford i de Luton

És sabut que les forces armades britàniques són un exemple de professionalitat i eficàcia. I que, tot i ser relativament petites en nombre, formen un dels exèrcits més ben entrenats i professionals del món. Independentment del color polític de Whitehall, el govern britànic hi dedica un bon pessic dels pressupostos generals perquè és conscient de la importància que tenen a l'hora de projectar la influència del Regne Unit en zones d'especial interès estratègic. I perquè, malgrat que som en ple segle XXI, a Gran Bretanya ningú no ha oblidat les dues grans guerres del segle passat, en què els va anar ben justet que no perden i sort van tenir dels EUA.

Un detall no tan conegut és que la majoria dels regiments de l'exèrcit de terra són antiquíssims i tenen una adscripció geogràfica determinada, sovint producte de la història del país i de la unitat en qüestió. Per exemple, hi ha regiments escocesos (o gal·lesos) on gairebé tots els soldats són precisament d'aquesta nacionalitat. Sense anar més lluny, el Royal Anglian és un regiment d'infanteria anglesa adscrit a Bedfordshire, el comtat on té la base principal. I precisament de Bedfordshire provenen molts dels seus efectius.

Fa unes setmanes una companyia del Royal Anglian va desfilar pel centre de Luton i Bedford, en tornar de l'Iraq. Aquestes petites desfilades són habituals i serveixen perquè la ciutadania saludi i doni la benvinguda als homes i les dones que s'han estat jugant la vida defensant els interessos del seu país a canvi d'un sou i, en molts casos, també per patriotisme. Són desfilades més aviat poc marcials, sense cabra ni senyors espitregats, en què la canalla s'acosta als soldats, la gent els dóna la mà o bé treu el cap quan les tropes passen per davant de casa o de la feina.

Doncs bé, tant en la desfilada de Luton com en la de Bedford es van produir uns fets inaudits: petits grups organitzats d'homes irats, barbuts i amb camisola llarga (i segurament  -en algun cas- passaport britànic) van increpar amb vehemència els soldats que desfilaven. Brandaven pancartes on es podien llegir missatges com ara "assassins", "carnissers de Bàsora" o "aneu a l'infern". Hi ha un vídeo penjat al web de la BBC, per si el lector ho vol veure amb els seus propis ulls.

Val a dir que tant a Luton com a Bedford l'actitud d'aquesta petita minoria va concitar l'enuig de la majoria dels assistents sense que, tanmateix, no hi hagués cap incident. La policia va haver de retenir un parell de persones i para de comptar. A Bedford, un regidor de l'ajuntament es preguntava: "Què hi fa aquesta gent aquí, si tant ens odien? Sembla mentida que persones que gaudeixen de la nostra hospitalitat puguin insultar els soldats dient-los violadors i assassins de nens. Si accepten la nostra hospitalitat i protecció, aleshores també haurien de respectar el nostre model de vida. Si algú vol protestar per la guerra de l'Iraq, que protesti davant del govern."

Aquests fets han tingut un ressó amplíssim als mitjans de comunicació britànics, on la premsa generalment no posa en qüestió el model de país ni les seves institucions. D'aquests petits incidents -recollits en el vídeo de la BBC- en podem extreure algunes reflexions.

Primera: no vull ni pensar quina hauria estat la reacció dels assistents a la desfilada militar del Día de la Raza ... perdó .... vull dir del Día de la Hispanidad si, en passar la cabra de la legió, un grupet de persones amb accent català hagués cridat "genocidas" o "fascistas".

Segona: entre el públic que contempla la desfilada i aplaudeix els soldats és fàcil identificar famílies i persones d'ètnies diverses: blancs, negres i asiàtics; i segurament de religions diferents (sikhs -fàcilment distingibles pel turbant tan característic-, anglicans -nominalment, la majoria-, catòlics, ateus i segurament musulmans). No obstant això, sembla que la majoria s'identifiquen amb els soldats, en bona mesura perquè segurament molts tenen algun amic, familiar, veí o conegut que serveix o ha servit al regiment.

La societat anglesa té problemes greus però està força cohesionada tot i la gran diversitat d'origen dels seus integrants. Alguns dels elements que cimenten aquesta cohesió són: un projecte nacional atractiu, guanyador i pròsper; un estat potent i tanmateix respectuós amb les llibertats dels individus; i també una llengua que dóna les claus del món sencer als ciutadans que l'aprenen i l'usen.

Tercera: a la Gran Bretanya hi ha una petitíssima minoria d'extremistes fanàtics i ignorants, alguns nascuts i escolaritzats al propi país (i amb passaport britànic), que odien la terra que els acull. N'odien la història, la cultura, el sistema de llibertats polítiques, religioses i individuals; la igualtat entre homes i dones; la tolerància, la laïcitat i una justícia no arbritària i respectuosa amb els drets humans. En definitiva, odien l'èxit rotund d'aquesta societat. Algunes -unes poques- d'aquestes persones no-integrades i malaltes d'autoodi no tenen inconvenient a pujar al metro o a un autobús i posar-hi una bomba que farà una munió de morts: homes, dones i nens que ells no perceben com a connacionals ni tan sols com a éssers humans, sinó únicament infidels.

Quarta: el projecte de futur dels catalans segurament hauria de descansar sobre eixos semblants: prosperitat, igualtat, drets humans, democràcia, laïcitat, tolerància i una única llengua comuna. I qui voluntàriament decideixi despenjar-se d'aquest model ha de ser tolerat i se li han de respectar els drets civils. Però més enllà d'això, ni aigua.