03 de Juny de 2009

L'esquerra independentista

L'Esquerra Independentista, com qualsevol altre agent polític, acumula encerts i errors en la seva trajectòria. Des de la fundació del PSAN fins ara, l'EI sovint l'ha encertada de ple, per exemple, en l'anàlisi de la naturalesa del conflicte entre la nació catalana i Espanya-França. Mentre alguns argumentaven que el canvi de dictadura a monarquia parlamentària resoldria el "problema català", l'EI sempre ha sostingut que el conflicte és d'arrel nacional i no pas de règim polític. I que, per tant, la democràcia espanyola no solucionaria el problema, en la mesura que és espanyola. I més quan es tracta d'una democràcia prima com el paper de fumar.

També és de justícia reconèixer-li l'encert d'obrir els ulls i prendre com a marc de referència la nació completa. I, sobretot, no renunciar a aquesta territorialitat, diguem-li Països Catalans o Nació Catalana o senzillament Catalunya. Tampoc no hem d'oblidar l'enorme tasca de dinamització feta en la dècada dels vuitanta, amb la formació de molts quadres i futurs dirigents, sobretot en l'àmbit municipal.

I trobo que també se l'ha de felicitar per romandre fidel als seus principis, malgrat haver passat per moments molt difícils i malgrat haver patit una repressió duríssima, ferotge. Per exemple, va ser aquesta enorme capacitat de resistència que li va permetre, cap a finals de la dècada dels noranta, superar els abandonaments de noms significatius i una certa desorientació general.

Paradoxalment, aquesta qualitat (els més moderns en diran resiliència), la virtut de saber serrar les dents i encaixar els cops, també li ha fet pagar alguna penyora. La resistència fa frontera amb el resistencialisme, i el resistencialisme amb l'immobilisme. El preu pagat es pot apreciar, per exemple, en una certa fossilització del seu discurs econòmic i social, que avui dia gairebé no trobaria cap referent a l'Europa Occidental. Cap referent seriós, vull dir.

L'argument segons el qual els Països Catalans han d'esdevenir una República Socialista independent d'Espanya i França és respectable, però segurament poc realista en el marc europeu actual i en el conjunt del concert mundial. El binomi indestriable "independència i socialisme" recorda poderosament al discurs d'aquells elements anarquistes que, mentre les tropes de Franco avançaven i s'acostaven al Principat, insistien que primer calia fer la revolució i després ja guanyaríem la guerra. Doncs no vam acabar fent ni una cosa ni l'altra.

L'emmirallament en conflictes nacionals aliens al català, que en ocasions els ha fet demanar el vot per partits d'altres països, i una certa propensió a allò que Joan Ridao anomena "la pulsió autodestructiva de l'independentisme" es comptabilitzarien també, al meu entendre, com a part del passiu de l'EI.

Però sóc del parer que el saldo global de l'EI és més que positiu i cap observador objectiu no pot negar que l'escenari polític actual i el grau de presa de consciència de molts catalans no serien els mateixos sense la feina de l'EI.

És injust, però, parlar de l'EI com si fos un bloc homogeni, perquè no ho és en absolut. Per exemple, no és el mateix Endavant o la CAJEI que el PSAN o l'MDT actuals. Em consta que hi ha persones dins l'EI que estan disposades a fer un acte de responsabilitat i maduresa polítiques. Reagrupament hi vol parlar. Jo els proposo que primer guanyem la guerra. I després, si cal, ja farem la revolució.