01 de Setembre de 2009

Homilia

n aquell temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles predicaven la paraula de Déu per terres vallesanes. Un bon dia d'agost, cap al migdia, Sant Nicolau i els deixebles avançaven enfilant feixugament la carretera de Talamanca direcció Mura. No havien dinat i la calor sufocant d'aquelles contrades els ofegava, implacable. I quan semblava que algun deixeble ja volia badar boca per rondinar, de sobte els arribà una melodia llunyana.  
 
"Meztre, què éz aquezta múzica celeztial que zento?" -exclamà, aturant-se, el deixeble papissot-. "Sembla ta-ta-ta-talment un cor de serafins que ens vu-vu-vu-vulgui comfortar en aquest periple infernal!" -observà bocabadat el deixeble quec, ensopegant amb el Sant.
 
Sant Nicolau foté a cadascun un calbot amb la mà oberta, bo i reclamant silenci per la via dels fets, més que de les paraules. Pararen l'orella delerosos i, efectivament, un bri de vent els dugué un fragment del clàssic "Canta y no llores".  
 
Suant, s'apressaren carretera amunt fins arribar al revolt següent. Allí ja albiraren un grup d'homes bigotuts, guitarra en mà, abillats amb pantalons ranxers i barret cònic d'ala pregona.
 
"Mariatxis ploricons que goseu pertorbar la quietud d'aquest indret amb la fressa insolent dels vostres guitarrots: què preteneu amb la vostra cantarella? " Així els interpel·là Sant Nicolau, deixant caure la mà sobre el pistolot que duia a la cintura.
 
El mariatxi portaveu alçà les mans en un gest conciliatori i respongué: "No us exalteu, Mestre. Som un grup de catalans indignats per la sentència del
Constitucional. Voleu signar el manifest cívic-unitari de protesta? Vindreu a la manifestació de diumenge?"
 
"Certament és bonic cantar ranxeres i corridos quan es va a una costellada. Però creieu-me quan us dic que els romans i el governador de Judea es fan un fart de riure només veure-us arribar. N'hi ha per llogar-hi cadires: se us pixen a la cara i vosaltres vinga a omplir paperets i a fer passejades." I els deixebles s'admiraren, fent uns ulls com unes taronges, car Sant Nicolau habitualment era de poc perorar.
 
"I doncs què podem fer, pobres de nosaltres?", inquirí un mariatxi rabassut. "Quin mal hi ha, si la societat civil hi vol dir la seva?", afegí un d'esprimatxat.
 
Dit i fet, Sant Nicolau desenfundà el pistolot i els deixebles feren un pas enrera, coneixedors del tarannà abrandat del Mestre. I apuntant amb la pipa a la quadrilla de mariatxis, -ara ja francament alarmats-, Sant Nicolau els etzibà: "Colla degalifardeus bigotuts. Voleu donar-los la rèplica justa? L'any que ve hi ha eleccions. Fiqueu vint-i-cinc diputats separatistes al parlament del Parc i ja veureu quina cagarela que els agafa."
 
I dit això, Sant Nicolau feu un gest sec amb el cap i els deixebles reprengueren la marxa, l'un rere l'altre, alleujats perquè caminar a ple sol és dur, però encara és més dur caminar a ple sol portant a collbè tot de mariatxis ferits de bala.
 
 
I així acaba l'homilia d'avui. I ànims que no ha estat res.