18 de Desembre de 2008

Hem trucat a Nicaragua

Dilluns vam saber que l'executiva del PSC havia decidit per unanimitat votar els pressupostos generals de l'estat, tot i que el govern de Rodríguez incompleix reiteradament l'estatut d'autonomia de Catalunya. La dona i jo tenim hipoteca i un escamot de canalla. Com es poden imaginar, el tema del finançament ens angoixa. O sigui que vaig decidir telefonar a Nicaragua perquè m'ho expliquessin bé.

Com que la majoria de catalans no tenim per costum parlar amb Nicaragua, vaig haver de trucar a l'onze vuit onze i demanar-los el número (934955400; de res). Total, que agafo el telèfon i marco. Són quarts de quatre. Després d'un parell de tons, algú despenja. "Buenas tardes?" Per un moment penso que potser m'han passat directament amb Ferraz. "Buenas tardes?" Com que sembla que em saluden amb una pregunta, estic temptat de contestar i dir-li que, amb tota franquesa, n'he tingut de millors, de tardes. Però suposo que deu seu una mena de tic verbal  i opto per obviar el tema i passar a l'acció. "Bona tarda", li amollo en català afirmatiu. I dic: "Goiti, que sóc un votant" -no li dic de quin partit- "i em preocupa això que he sentit a la SER dels pressupostos i tal." D'acord, el detallet de la SER és una gòfia, però ells també en diuen. I de més grosses.

L'home que m'ha agafat el telèfon, que sembla més aviat jove, espanyol i socialista, canvia de llengua i passa a parlar una mena de patuès infame, sense vocals neutres, consonants sonores o pronoms febles. Em sento culpable, perquè enlloc d'alegrar-me que canviï al català (és un dir), m'indigno al pensar que segurament ha nascut i s'ha escolaritizat aquí però se li enfot l i ametralla la llengua de Fabra com ... bé, com el president de la Generalitat. En fi.

"Un moment, sisplau, que li passo amb algú", diu, com si ell no fos ningú. Curiosament, no ha dit allò de "un segundet". El dec haver agafat desprevingut. "¿Queda alguien de prensa?", sento que pregunta en la llengua que José Antonio Camacho anomenà "normal". Veu de dona:  "No, han salido todos a comer". Ja me'n faig càrrec, ho deuen estar celebrant al restaurant. L'home s'hi torna a posar: "Ara mateix no hi ha ningú" (ep, jo pel cap baix el compto a ell i a la dona: me'n surten dos). "Pot trucar cap a dos quarts de cinc?", em diu mig atabalat (bé, ell en diu "cuatra y mitxa", però no en farem sang). "Entesos. Ja miraré de trucar més tard." Quines hores de dinar, pobra gent, penso per mi. "Moltes gràcies!" em diu, i se'l nota alleujat. "Passi-ho bé"; "Adéu". Penjo i em passen les ganes de tornar-hi. Però me n'entren d'explicar-los-ho. I ja està.