29 de Juny de 2009

Golf, Macramé, 4rt cinturó

Darrerament dos jubilats han badat boca per dir-nos que la secessió no és la solució. El 25 de juny l'AVUI publicava una entrevista amb Teresa Pàmies on la (ex?) comunista afirmava que els problemes de Catalunya no es resoldran amb un estat propi. Hi estic d'acord: quan una dona maltractada pel marit (una dona, a més, sense casa, ofici ni benefici) un bon dia decideix separar-se del bèstia amb qui està casada, això no resol de cop els seus problemes. Però la senyora Pàmies no em negarà que, d'entrada, la cosa ja agafa un altre caire, oi?

Pàmies afirma que fa anys va iniciar un procés "d'autocrítica". Paradoxalment en la mateixa entrevista assegura, amb un puntet d'orgull indissimulat, que pensa "el mateix ara que quan tenia setze anys". Permetin-me que manifesti la meva sorpresa: si jo pensés el mateix ara que quan tenia setze anys (bàsicament que la millor manera d'invertir el temps és empaitant noietes de setze anys) segurament ja hauria comparegut davant d'un jutge.

Aquesta senyora, que deu rondar els noranta abrils molt ben portats, és posseïdora d'un pensament de ciment arnat. He dit arnat? Perdó. Volia dir armat. Armat com el mur de Berlín, testimoni silenciós d'una època que Pàmies potser recorda amb un xic de nostàlgia. Ai, aquelles estades al paradís dels Ceaucescu!  Romania, dolç enyor emmetzinat de melangia!

Més endavant, Pàmies rebla el clau dient que parlar d'independència li recorda el que va passar a Iugoslàvia (ui, quina por!) i que, en qualsevol cas, "el poble té altres prioritats", com és ara "l'educació, la sanitat i el problema dels vells" (si us plau, retinguin això del problema dels vells). I acte seguit ens amolla que "la llei de la dependència és molt bona, però és impossible de dur a terme perquè no disposem dels mitjans per aplicar-la." On carai es pensa que van a parar els mitjans amb què s'hauria d'atendre aquestes necessitats socials, la senyora Pàmies?

L'altre jubilat il·lustre que ens ha vingut a alliçonar és Jordi Pujol, pater patriae per excel·lència. Pujol ha declarat a RAC1 que "l'independentisme no té sortida", tot i "entendre perfectament" que la gent s'hi apunti. Sincerament, venint d'algú que mentre va ser president de la Generalitat es va dedicar a combatre l'independentisme amb totes les seves forces, és una evolució de la qual ens hem de congratular. Com tots els ex-presidents d'aquest país, Pujol té molt bona premsa. La història dirà si era merescuda o no.

Pàmies i Pujol conformen un duet tan impensat com anacrònic, ambaixadors accidentals d'un passat trist, tebi i estèril que no es vol acabar de morir. L'una gairebé no surt mai als mitjans, però a la que li posen un micro al davant, vinga a fotre por a la gent. En canvi l'altre segurament és el jubilat més loquaç del país, cosa que deu desesperar Artur Mas. I quan veu que aquells que li feien costat fa vint-i-cinc anys (Canela, Bassols, Cahner i tants altres) ja fan una aposta clara i ferma per l'estat propi, ell fa la ganyota i diu que els comprèn però que s'equivoquen. Senyora Pàmies, senyor Pujol: si us plau, no ens encomanin les seves pors, els seus fracassos particulars. Quin llast, quina pèrdua de temps. Quin greu. En el fons, quina pena tan enorme que fan tots dos.

Teresa Pàmies deia a l'AVUI que els catalans tenim un problema amb els vells. Jo diria que, sobretot, amb determinats vells: els que s'avorreixen i com que no saben on dar-la es dediquen a tocar el potet. Puc fer-los alguns suggeriments, gratis total? Un. El macramé té la gran virtut de mantenir la ment distreta i els dits desperts. Molt aconsellable a partir de certa edat. Dos. Al meu poble tenim un petit camp de golf de nou forats que està clarament infrautilitzat. La gespa fa goig i hi passa un airet que convida a fer llargues passejades. Tres. Entre Terrassa, Viladecavalls i Matadepera estan fent el Quart Cinturó (perdó: l'autovia orbital, en llenguatge interestel·lar). Certament, és un paisatge entre lunar i marcià, ple de sots, esvorancs i rases. És un no parar de bulldòzers, camions i excavadores. Pàmies i Pujol hi trobarien molts companys de quinta: uns baden, altres fan la discutida. Què esperen? Brillo!