27 d'Abril de 2009

Fer l'orni (o el suec?)

La setmana passada el fenomen Larsson va monopolitzar -amb permís del senyor Rajoy- l'actualitat informativa del dia de Sant Jordi. Els llibres de l'autor suec van ser els més venuts durant la Diada, però l'èxit editorial d'aquest escriptor no és un fenomen únicament català. Ben al contrari, Larsson és una bomba a nivell mundial.

Stieg Larsson no és l'únic escriptor suec contemporani que ha rebut un ampli ressó internacional, especialment pel que fa a la xifra de vendes. Ara mateix em ve a la memòria, per exemple, el cas de Henning Mankell, dramaturg i autor de novel·la negra, les obres del qual han estat traduïdes a trenta-set llengües.

Segurament ni Mankell ni Larsson no rebran mai el premi Nobel de literatura. Larsson, entre altres motius, perquè és mort. I Mankell perquè se'l coneix preferentment per cultivar un gènere de poc prestigi i que rarament és reconegut com a Cultura amb C majúscula. Però és igualment cert que tant l'un com l'altre tenen milions de lectors agraïts per les bones estones que els han fet passar.

No fa gaire s'ha estrenat al nostre país Låt den rätte komma in, l'adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de l'autor suec John Ajvide Lindqvist. No cal dir que, com a nació colonitzada, la pel·lícula s'ha estrenat -com és preceptiu- en la llengua de la metròpoli i amb un títol "simplificat" (Déjame entrar), no fos cas que una traducció més fidel a l'original però amb més de dues paraules posés en perill l'èxit comercial del producte. Les empreses de distribució cinematogràfica al nostre país ens imaginen precisament així: espanyols i imbècils (molta sort, conseller Tresserras!)

Doncs bé, Låt den rätte komma in ha rebut, a dia d'avui, més de quaranta-cinc guardons cinematogràfics, inclòs el del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Encara que vostès no siguin gaire aficionats al gènere fantàstic o de terror, els la recomano encaridament, especialment si la poden veure en versió original. És una pel·lícula diferent: emocionant, suggeridora, inquietant i imperfecta. Als EUA i a Gran Bretanya ha arrasat i bona part de la crítica especialitzada ha posat els ulls en blanc, presa de pol·lucions inesperades.

Pel que fa a l'escena pop-rock sueca, seria injust ignorar ABBA i Roxette que, plegats, han venut prop de 500 milions de còpies dels seus treballs discogràfics; això sí, cantant en anglès. Permetin, però, que els recomani formacions segurament menys conegudes però musicalment bastant més interessants: d'una banda, els ja clàssics Nomads; i per altra, les dues grans referències dels darrers anys: Backyard Babies i Hellacopters.

Com tots els tamborets que s'aguanten drets, el tamboret suec té tres potes: una bona literatura popular, un cinema comercial que despunta i una oferta competitiva de música pop-rock. Totes tres potes tenen un tret comú: els productes que generen són perfectament exportables.

Aquest fenomen segurament no és fruit de la casualitat. Jo no em veuria capaç de fer cap anàlisi mínimament rigorosa dels coms i els perquès de l'èxit de la indústria cultural sueca. Aquest blog tampoc no seria el lloc idoni per fer-ho. Sí que vull recordar, però, que les nacions necessiten indústria i referents culturals propis, tant amb ce majúscula com amb ce minúscula. Suècia és una success story que algú que hi entengui s'hauria de dedicar a analitzar amb deteniment.