18 de Juny de 2009

Dinamita

Quan jo era fadrí hi havia un grup basc de rock que es deia Dinamita pa los pollos, escrit així mateix. Eren d'allò més divertit, si bé potser no mereixien passar a la història del rock. Cosa que, evidentment, tampoc no pretenien fer.

Llegeixo a l'e-notícies que la mesa del parlament ha rebutjat per unanimitat admetre a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que reclamava la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació al Principat. I de seguida se m'ha omplert el cap de pollastres i dinamita. Des d'aquí, una abraçada a Roger Granados, Enric Canela i Miquel Àngel Gràcia, per haver sabut deixar en evidència el galliner sencer.

Fa unes setmanes, en un magistral article a l'Avui, Salvador Cardús es referia a la política catalana com una gran gàbia. Al web del Parlament es pot trobar la composició de la mesa:

President del Parlament, M. H. Sr. Ernest Benach i Pascual (Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya)
Vicepresident primer, I. Sr. Higini Clotas i Cierco (Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi)
Vicepresident segon, I. Sr. Lluís M. Corominas i Díaz (Grup Parlamentari de Convergència i Unió)
Secretària primera, I. Sra. Lídia Santos i Arnau (Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi)
Secretari segon, I. Sr. Antoni Castellà i Clavé (Grup Parlamentari de Convergència i Unió)
Secretari tercer, I. Sr. Jordi Miralles i Conte (Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa)
Secretari quart, Excm. Sr. Rafel Luna i Vivas (Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya);

Ja veuen que hi són representades totes les forces polítiques de l'arc parlamentari, llevat de Ciudadanos. Hi ha els unionistes convençuts, els vocacionals i els camuflats. Hi és tot l'aviram, tots Molt Honorables i Il·lustríssims Senyors Avecrem. Espero que llur decisió no hagi sorprès a ningú.

Bromes a banda, convindria que aquest tristíssim fet -que no hauria de sorprendre a ningú- servís per tancar una etapa lloable i potser necessària, però poc eficaç en la lluita per les nostres llibertats nacionals. En les darreres dècades els catalans ho hem provat per la via armada (i s'ha pagat un preu altíssim en dolor i violacions dels drets humans) i per la via civil (amb manifestacions, plataformes, òmniums i manifestos). Ni l'una ni l'altra no han funcionat.

Els prego un moment d'atenció. A veure si ho entenem d'una vegada: l'única via pràctica per arribar a la plena sobirania és la política. Només cal elegir una majoria de diputats no-gallinacis que estiguin disposats a trencar el marc legal espanyol. Els parlaments dels països democràtics són els dipositaris de la sobirania dels pobles. Cap demòcrata no qüestionarà la declaració d'independència proclamada per la majoria dels legítims representants de la ciutadania, elegits en sufragi lliure i universal.

Pa los pollos, dinamita de Puigcerdà.