27 de Setembre del 2009
Dissabte dia 3 Reagrupament celebrarà a Barcelona la seva primera Assemblea Nacional. Tres dies després, dimarts dia 6, alguns commemorarem els fets d'ara fa setanta-cinc anys. Tres quarts de segle clavats, senyores i senyors. Aturem-nos un moment sobre aquesta feliç sincronia i parlem de com el dia 3 podem ser dignes del dia 6.
A banda del sacrifici dels malaguanyats Jaume Compte, Manuel Gonzàlez i Amadeu Bardina, alguns pensem que el més trist del 6 d'octubre és que l'intent no reeixís. A diferència dels il·lusos de la fruita madura, que s'estimen més pensar que la independència arribarà per DHL, embolicada en paper de cel·lofana, els qui toquen de peus a terra ja fa temps que saben que el procés serà ple de tensions, coaccions i jugades brutes. No en va es tracta de separar-nos d'Espanya i no d'Austràlia o Dinamarca, posem per cas. En els moments...
Continuar llegint...
13 de Setembre del 2009
Arran de l'escridassada rebuda durant l'ofrena floral a l'estàtua de Rafael Casanova, alguns polítics autonomistes han dit que potser és hora de fer un "replantejament" de l'acte en qüestió. Cada any n'hi ha algun que s'incomoda i treu el tema, a veure si els altres s'hi apunten.
Voldria fer algunes consideracions al respecte.
Primerament, potser convé recordar que una xiulada o una escridassada no és una agressió. Quan algú xiula un polític professional (o fins i tot l'insulta), estic convençut que molts ciutadans pensen que això ja els va amb la feina i que, de tant en tant, és normal que hagin de sentir-se dir el nom del porc. Per a alguns, fer de polític pot ser una ganga; però obliden que totes les feines tenen gangues. És desagradable que et xiulin? Per descomptat. Els desplau? No ho dubto. S'ha de renunciar a fer l'ofena floral...
Continuar llegint...
01 de Setembre del 2009
n aquell temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles predicaven la paraula de Déu per terres vallesanes. Un bon dia d'agost, cap al migdia, Sant Nicolau i els deixebles avançaven enfilant feixugament la carretera de Talamanca direcció Mura. No havien dinat i la calor sufocant d'aquelles contrades els ofegava, implacable. I quan semblava que algun deixeble ja volia badar boca per rondinar, de sobte els arribà una melodia llunyana.
"Meztre, què éz aquezta múzica celeztial que zento?" -exclamà, aturant-se, el deixeble papissot-. "Sembla ta-ta-ta-talment un cor de serafins que ens vu-vu-vu-vulgui comfortar en aquest periple infernal!" -observà bocabadat el deixeble quec, ensopegant amb el Sant.
Sant Nicolau foté a cadascun un calbot amb la mà oberta, bo i reclamant silenci per la via dels fets, més que de les paraules. Pararen l'orella...
Continuar llegint...
Rss