27 de Setembre del 2009
Dissabte dia 3 Reagrupament celebrarà a Barcelona la seva primera Assemblea Nacional. Tres dies després, dimarts dia 6, alguns commemorarem els fets d'ara fa setanta-cinc anys. Tres quarts de segle clavats, senyores i senyors. Aturem-nos un moment sobre aquesta feliç sincronia i parlem de com el dia 3 podem ser dignes del dia 6.
A banda del sacrifici dels malaguanyats Jaume Compte, Manuel Gonzàlez i Amadeu Bardina, alguns pensem que el més trist del 6 d'octubre és que l'intent no reeixís. A diferència dels il·lusos de la fruita madura, que s'estimen més pensar que la independència arribarà per DHL, embolicada en paper de cel·lofana, els qui toquen de peus a terra ja fa temps que saben que el procés serà ple de tensions, coaccions i jugades brutes. No en va es tracta de separar-nos d'Espanya i no d'Austràlia o Dinamarca, posem per cas. En els moments...
Continuar llegint...
13 de Setembre del 2009
Arran de l'escridassada rebuda durant l'ofrena floral a l'estàtua de Rafael Casanova, alguns polítics autonomistes han dit que potser és hora de fer un "replantejament" de l'acte en qüestió. Cada any n'hi ha algun que s'incomoda i treu el tema, a veure si els altres s'hi apunten.
Voldria fer algunes consideracions al respecte.
Primerament, potser convé recordar que una xiulada o una escridassada no és una agressió. Quan algú xiula un polític professional (o fins i tot l'insulta), estic convençut que molts ciutadans pensen que això ja els va amb la feina i que, de tant en tant, és normal que hagin de sentir-se dir el nom del porc. Per a alguns, fer de polític pot ser una ganga; però obliden que totes les feines tenen gangues. És desagradable que et xiulin? Per descomptat. Els desplau? No ho dubto. S'ha de renunciar a fer l'ofena floral...
Continuar llegint...
01 de Setembre del 2009
n aquell temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles predicaven la paraula de Déu per terres vallesanes. Un bon dia d'agost, cap al migdia, Sant Nicolau i els deixebles avançaven enfilant feixugament la carretera de Talamanca direcció Mura. No havien dinat i la calor sufocant d'aquelles contrades els ofegava, implacable. I quan semblava que algun deixeble ja volia badar boca per rondinar, de sobte els arribà una melodia llunyana.
"Meztre, què éz aquezta múzica celeztial que zento?" -exclamà, aturant-se, el deixeble papissot-. "Sembla ta-ta-ta-talment un cor de serafins que ens vu-vu-vu-vulgui comfortar en aquest periple infernal!" -observà bocabadat el deixeble quec, ensopegant amb el Sant.
Sant Nicolau foté a cadascun un calbot amb la mà oberta, bo i reclamant silenci per la via dels fets, més que de les paraules. Pararen l'orella...
Continuar llegint...
28 de Juliol del 2009
Una de les coses que als europeus més ens frapa dels nordamericans és fins a quin punt arribem a ser diferents en alguns aspectes fonamentals. Malgrat que tots som occidentals que vivim en democràcies parlamentàries d'extracció cultural judeo-cristiana i funcionem en economies de lliure mercat, les diferències són prou paleses.
Dels nordamericans (i dels pobles anglosaxons en general) hi ha coses de les quals segurament molts europeus ens estimaríem més prescindir-ne, com és ara la hipocresia en tot allò que fa referència a la moral sexual. I, en el cas concret dels EUA, per exemple, l'obsessió per l'autoprotecció; la precarietat del sistema nacional de salut; o la invasió de l'àmbit públic per part del fet religiós, especialment del cristianisme en les seves expressions més extremes.
Tanmateix estic convençut que també...
Continuar llegint...
14 de Juliol del 2009
El govern, presidit per un espanyol socialista, finalment ha acceptat la proposta de finançament formulada pel govern socialista espanyol. Cap sorpresa. Estaven condemnats a posar-se d'acord. Al capdevall són de la mateixa pasta: espanyols i socialistes.
D'entrada sembla escaient fer algunes reflexions en veu alta. En primer lloc cal dir que el model de finançament del Principat de Catalunya (i el de les les Illes Balears i Pitiüses i del País Valencià) no és nou. L'adopció del concert econòmic a l'estil dels bascos i navarresos, per exemple, sí que hauria permès parlar d'un canvi de model. Però això que Montilla i Castells celebren joiosos només és, en el millor dels casos, un retoc, una actualització, un restyling de l'espoli fiscal de sempre.
Segona reflexió. La cosa dels diners i les finances no sempre és fàcil d'entendre....
Continuar llegint...
29 de Juny del 2009
Darrerament dos jubilats han badat boca per dir-nos que la secessió no és la solució. El 25 de juny l'AVUI publicava una entrevista amb Teresa Pàmies on la (ex?) comunista afirmava que els problemes de Catalunya no es resoldran amb un estat propi. Hi estic d'acord: quan una dona maltractada pel marit (una dona, a més, sense casa, ofici ni benefici) un bon dia decideix separar-se del bèstia amb qui està casada, això no resol de cop els seus problemes. Però la senyora Pàmies no em negarà que, d'entrada, la cosa ja agafa un altre caire, oi?
Pàmies afirma que fa anys va iniciar un procés "d'autocrítica". Paradoxalment en la mateixa entrevista assegura, amb un puntet d'orgull indissimulat, que pensa "el mateix ara que quan tenia setze anys". Permetin-me que manifesti la meva sorpresa: si jo pensés el mateix ara que quan tenia setze anys (bàsicament...
Continuar llegint...
18 de Juny del 2009
Quan jo era fadrí hi havia un grup basc de rock que es deia Dinamita pa los pollos, escrit així mateix. Eren d'allò més divertit, si bé potser no mereixien passar a la història del rock. Cosa que, evidentment, tampoc no pretenien fer.
Llegeixo a l'e-notícies que la mesa del parlament ha rebutjat per unanimitat admetre a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que reclamava la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació al Principat. I de seguida se m'ha omplert el cap de pollastres i dinamita. Des d'aquí, una abraçada a Roger Granados, Enric Canela i Miquel Àngel Gràcia, per haver sabut deixar en evidència el galliner sencer.
Fa unes setmanes, en un magistral article a l'Avui, Salvador Cardús es referia a la política catalana com una gran gàbia. Al web del Parlament es pot trobar la composició de la mesa:
President del...
Continuar llegint...
14 de Juny del 2009
El desastre de Catalunya Ràdio és el resultat d'una cadena de nomenaments desencertats i d'errades garrafals, pífies que només un delicat maridatge d'indolència i d'incompetència és capaç d'infantar. La rècula de despropòsits ha menat la ràdio nacional d'aquest país a un atzucac francament complicat. Cal situar la gènesi de la davallada en l'etapa Minobis, però el problema agafa velocitat de creuer amb el destituït Sarsanedas. Però que ningú no s'equivoqui: els màxims responsables són el President de la Generalitat, el conseller de Cultura i, evidentment, Albert Sáez. Sense la seva barreja d'inhibició, desinterès i incompetència es fa molt difícil explicar per quins set sous, per exemple, la ràdio nacional fa fora o deixa marxar la BBC (Bassas, Basté i Clapés) i després els substitueix per...
Continuar llegint...
03 de Juny del 2009
L'Esquerra Independentista, com qualsevol altre agent polític, acumula encerts i errors en la seva trajectòria. Des de la fundació del PSAN fins ara, l'EI sovint l'ha encertada de ple, per exemple, en l'anàlisi de la naturalesa del conflicte entre la nació catalana i Espanya-França. Mentre alguns argumentaven que el canvi de dictadura a monarquia parlamentària resoldria el "problema català", l'EI sempre ha sostingut que el conflicte és d'arrel nacional i no pas de règim polític. I que, per tant, la democràcia espanyola no solucionaria el problema, en la mesura que és espanyola. I més quan es tracta d'una democràcia prima com el paper de fumar.
També és de justícia reconèixer-li l'encert d'obrir els ulls i prendre com a marc de referència la nació completa. I, sobretot, no renunciar a aquesta territorialitat, diguem-li...
Continuar llegint...
26 de Maig del 2009
Demano al lector que em dispensi si avui parlo una mica de mi. Resulta que me'n vaig d'Esquerra. Ja no hi vull militar més.
Fa una anys molts ens vam afiliar a ERC; després ERC va passar a ser Esquerra i les coses es van anar torçant. I jo ja estic cansat d'esgargamellar-me perquè torni a ser allò que era abans de perdre les sigles RC. Ho dono per inútil. O sigui que divendres vaig trucar a Calàbria i ho vam enllestir amb un correu electrònic ràpid. Tot molt civilitzat.
Avui per avui m'estimo més esmerçar les meves (comptades) energies en treballar pel projecte de Reagrupament, l'única opció independentista transversal que es presentarà a les properes eleccions al Parlament amb opcions de fer un resultat digne.
A Esquerra hi deixo amics, bons companys i patriotes de pedra picada que, per ara, s'estimen més no moure's de lloc. Els desitjo bona sort, des del convenciment...
Continuar llegint...
Rss