22 de Febrer del 2010
Rodríguez és aquest president espanyol pel qual el PSC ens demana el vot i que es fa dir pel segon cognom, com si dir-se Rodríguez fos cap vergonya. Un president espanyol tan nefast per als interessos catalans com Felipe González, que mai no va sentir la necessitat de fer-se dir Márquez. Només aquesta mostra de feblesa, aquest detall de màrqueting tronat, ja hauria d'haver fet saltar les alarmes sobre la naturalesa de l'individu en qüestió. Només ens toca esperar que els catalans ja l'hagin clissat per allò que és -fum, frase i faramalla- i que no el tornin a votar mai més.
Parlem d'en Rodríguez.
En el context actual de crisi, per a molts espanyols, en Rodríguez ja és part del problema. El nostre problema, però, és que portem Espanya cordada als peus com unes botes de plom que ens arrosseguen al fons del riu. I entre tots plegats encara faran que sembli un...
Continuar llegint...
08 de Febrer del 2010
Novembre del 2010. L'Artur i el José són parella de fet. Fins ara han portat la relació amb contenció, discretament. Però avui per fi la formalitzaran al registre civil de l'ajuntament de Sant Just, el municipi on viu el José. Serà un acte privat, però no per això menys sentit.
És, doncs, un dia especial. I mentre -endiumenjats i empolainats- s'atansen a l'edifici consistorial, tots dos reflexionen en veu alta sobre allò que els uneix, el que tenen en comú i les esperances que han dipositat en els propers anys.
Pugen les escales de l'ajuntament agafats de la mà. Amb un somriure, el José aguanta la porta a l'Artur. L'Artur li tira una floreta i li pica l'ullet. A mà dreta hi ha l'oficina del registre. Amb el puny mig clos, l'Artur fa tres copets a la porta. El funcionari respon:
-Endavant!
Hi entren amb pas decidit i, de darrera...
Continuar llegint...
17 de Gener del 2010
Benvolgut senyor Laporta:
Vostè és el millor president de la història del FC Barcelona i difícilment ningú podrà superar els èxits esportius, socials i econòmics assolits pel club durant el seu mandat. Ha estat, també, el president que ens ha fet oblidar l'espanyolisme i la mediocritat dels qui el precediren en el càrrec. Vostè, senyor Laporta, és el president que ha volgut i sabut plantar cara als fanàtics violents que, des de la graderia, feien passar por i sentir vergonya a la immensa majoria dels barcelonistes.
Enguany plega de la presidència del Barça pel voluntat pròpia i mandat estatutari. Ningú, absolutament ningú, pot aspirar a plegar de cap entitat esportiva amb un full de serveis tan brillant. El felicito sincerament, amb el màxim respecte i afecte.
En el seu lloc, molts ara es dedicarien a guanyar diners i a l'edificant...
Continuar llegint...
04 de Gener del 2010
Un desig per l'any nou: vull ser socialista. Tenir companys que, si mai un jutge m'engarjola, facin una col·lecta i apleguin mig milionet per pagar-me la fiança. I poder passar el Nadal a casa, és clar que sí. Amiguets que, si mai em condemnen per falsedat en document mercantil i associació il·lícita,
m'acompanyin fins a la porta de la cangrí. I que, quan en surti poc després, m'estiguin esperant amb els braços oberts. I que tot seguit em donin feina reclutant immigrants per a la causa. El retorn del fill pròdig.
Ser socialista vol dir convertir el missatge institucional de Cap d'Any en la Festa de la Rosa. Afirmar que ets hereu i continuador de l'obra de Francesc Macià sense que et caigui la cara de vergonya.
Ser socialista i viure al Turó Park. Dir que ets d'esquerres i dur els fills a...
Continuar llegint...
22 de Desembre del 2009
Tot i l'horari, fa uns anys molts seguíem amb atenció
La nit al dia, l'informatiu del Canal 33 editat i presentat per Mònica Terribas. A mi m'agradava particularment l'estil de la conductora, el format del programa i, en general, el tractament que feia de les informacions.
Quan el segon tripartit va elevar Terribas a la direcció de TV3, alguns vam pensar que -malgrat Rosa Cullell- tal vegada podria obrir-se un nou periode a la televisió que paguem entre tots. Vam creure, il·lusos, que potser podríem encetar una etapa marcada -per exemple- per uns informatius nacionalment més autocentrats. No debades, Terribas és membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, col·lectiu de professionals de la informació que almenys saben en quin país viuen.
Ai las!
A casa ja fa temps que vam desprogramar els canals espanyols de la tele. En general, la TV que fan a Espanya no val...
Continuar llegint...
06 de Desembre del 2009
Els representants d'algunes
"casas regionales" han fet pública una nota on critiquen les consultes que desenes d'entitats privades han convocat per al 13 de desembre. Estan en el seu dret d'opinar, faltaria més. Però no ens ha de sorprendre que això de votar, encara que sigui de mentida, els sembli una pràctica alienígena: quan els presidents de
"casas regionales" veuen una urna, uns es pensen que és una peixera i els altres arrenquen a córrer. Seria interessant que algun periodista -dels pocs que encara no tenen el cul llogat- dediqués unes horetes a repassar els estatuts d'aquestes
"casas regionales" i la qualitat democràtica dels processos electorals pels quals han estat triats els seus presidents actuals.
En qualsevol cas, que consti en acta que els mateixos que s'exclamen quan el president d'un club de futbol opina de política, ara callen...
Continuar llegint...
23 de Novembre del 2009
Terrassa. Un divendres de novembre, a quarts d'onze del matí. Parada del peix d'un Mercadona qualsevol. Tot de mestresses de casa fan cua. La nostra protagonista és una dona britànica arribada a Catalunya fa quinze anys. "Posi'm un filet de salmó." "¿Éste le va bien?" "Sí. I li podria treure el pell?" La dona no encerta el gènere del substantiu "pell". La seva llengua materna, l'anglès, no té flexió de gènere i li costa molt recordar, per exemple, que "pell" és femení però en canvi "pèl" és masculí.
Esclat general d'hilaritat. Totes les clientes del peix hi diuen la seva. Quina gràcia, la guiri, com estripa el català! Probablement en fan broma perquè les posa en evidència. "Yo soy andaluza", s'excusa una, com si ser andalusa i políglota fos...
Continuar llegint...
09 de Novembre del 2009
"A Madrid, a la matinada, a poc d'arribar, vaig demanar per anar al wàter; m'hi van conduir i un cop a dins no em deixaren orinar. Em feren fer flexions durant molta estona enmig dels excrements i els orins. Al matí va ser el primer interrogatori; em deien que reconegués tot allò que ells anaven dient. Jo m'hi negava perquè era mentida. Ells m'anaven colpejant a l'esquena, al cap, al clatell i a les cames. La sessió va durar tot el matí. M'amenaçaren de posar-me corrents elèctrics. A la tarda, em posaren una bossa de plàstic al cap dues vegades. Em tiraven fum de cigarreta a dins de la bossa per augmentar la sensació d'asfíxia."
"Al dia següent em van colpejar amb un objecte que semblava una guia de telèfons enrotllada en forma de tub. Em van fer agenollar i em col·locaren els dits dels peus de forma que no pogués recolzar el pes del cos en el peu,...
Continuar llegint...
25 d'Octubre del 2009
Dissabte el portal de notícies de la CCMA (www.3cat24.cat) publicava una informació trivial però paradigmàtica de l'estat de la professió periodística en els mitjans del nostre país.
Efectivament, en l'edició de dissabte dia 24 el lector ensopegava amb un titular cridaner: Els alemanys rics volen pagar més impostos. No cal dir allò que quan un gos mossega a algú, no és notícia; però que si una persona mossega un gos, aleshores la cosa ha d'anar a la portada. És una màxima que no falla: quan algú demana pagar menys impostos, no és notícia. Però quan és a la inversa, aleshores sí. O sigui que el lector atent de seguida s'afanya a clicar sobre l'enllaç per ampliar la informació i descobrir quina mena de psicotròpic les autoritats federals deuen haver afegit al reisling de més de cent euros...
Continuar llegint...
12 d'Octubre del 2009
El dissabte dia 3 d'octubre divuit associats van rebre l'encàrrec de posar-se al capdavant de Reagrupament. En els propers mesos les assemblees territorials triaran dotze representants més, fins a completar una junta de trenta persones.
Desconec si algun d'ells entén la seva elecció com un premi a la feina feta fins ara. Jo asseguraria que cap no ho veu així, tot i que n'hi ha uns quants que en mereixerien més d'un, de premi. Però, per si vaig errat, a continuació va un avís per a navegants.
L'únic a què podeu aspirar els trenta membres de la junta de Reagrupament és a treballar, treballar i treballar. Ni un minut de repòs, ni un instant de glòria. Això de primer plat. De segon, us diran que si sou de dretes (com si ser-ne fos cap pecat), que sou xenòfobs (amb cognoms com Carretero i Valdero al capdavant?) i que feu volar coloms (com si estigués...
Continuar llegint...
1
Rss