e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

11 de Juny de 2015

El 2 de juny vaig defensar en el comitè de govern d’Unió que la pregunta plantejada pel secretari general era clara i era útil. Clara perquè de la resposta se’n deriva un mandat polític evident. I útil, perquè estava plantejada en uns termes que permet sortir de Catalunya, passar dels Pirineus, explicar-ho i que s’entengui on vol anar Catalunya i amb quines eines.

És el que també he intentat explicar aquests dies abans del 14 de juny. I, en coherència, dimarts vaig votar SÍ, per correu, perquè les meves obligacions com a membre del Parlament Europeu em fan estar fora de Catalunya diumenge.

He votat SÍ perquè vull continuar compromès amb el procés (mira que és fàcil d’entendre, això), i vull fer-ho amb el convenciment que Unió Democràtica està en el procés no com un espectador de suma zero, sinó aportant allò que ens indica la nostra forma de fer des de fa tants anys. Tants com vuitanta-quatre el pròxim 7 de novembre.

No em cap al cap allò de votar no per dir que sí. I ja em disculparan els companys que legítimament han escollit aquest eslògan -amb la pretensió de canviar la pregunta aprovada al comitè de govern a través de la resposta. La darrera vegada que a Catalunya algú va fer això de dir que no per dir que sí, la cosa va acabar amb un Estatut amb menys suport del que calia, debilitat, i als peus dels cavalls constitucionals que ja sabíem tots plegats que venien al galop.

Volíem una pregunta clara, i aquesta ho és (vols o no vols continuar compromès amb el procés), i ara tenim, a més a més, l’ocasió de donar alhora una resposta clara (sí o no). Bé, o fer el que va fer Esquerra el 2006. Tot són opcions.

Al comitè de govern -i no desvetllo cap secret perquè tothom n’ha parlat d’aquella reunió a tots els mitjans- ningú (gairebé ningú, i només en clau de matís) va posar en qüestió els criteris (no mandats, no línies vermelles, no condicionants) que acompanyen la pregunta. Avui, però, sembla que sí que són un problema, els criteris, especialment els que fan referència al diàleg, a la seguretat jurídica i a la Unió Europea.

Analitzem-ho.

Sobre el diàleg, què ens diu la pregunta? Parla d’un diàleg sense renúncies prèvies (1), amb voluntat de persistència (2), i com a millor garantia per guanyar complicitats a la UE. És a dir, el diàleg per senyera -com sempre, en el nostre cas-, però sense demanar permís per parlar, sense acceptar condicions prèvies. Sabem, ens ho demostren sempre que poden, i fins i tot quan no poden, que avui no volen parlar. Però ens conjurem a persistir, a estirar i a estirar, perquè al final cauran del silenci i del no etern on semblen lligats. I tot plegat, primer, perquè no entenem la política sense diàleg, i segon, per obtenir i facilitar la complicitat de la Unió Europea.

I el mateix podríem dir de la seguretat jurídica, rebutjant una Declaració Unilateral d’Independència i un hipotètic procés constituent fora de la legalitat. Ei, i per legalitat entenc -com ha dit CiU durant tot el procés- la legalitat catalana, l’espanyola, l’europea i la internacional. I ja sé que no agrada sentir-ho, però la DUI se salta totes aquestes legalitats, alhora i de cop.

I renunciant al diàleg i la seguretat jurídica com a valor, apel·lem, tot seguit, a la capacitat d’adaptació, a la dinàmica i pragmàtica Unió Europea per a què accepti el que vingui de Catalunya?

I no seré jo qui negui la possibilitat d’una Catalunya independent dins de la Unió Europea, possibilitat que m’agradaria, i molt. I hi ha exemples de capacitat d’adaptació, de pragmatisme: l’Alemanya reunificada i l’exclusió a petició pròpia de Groenlàndia, la regió autònoma de Dinamarca, de la Unió Europea. Però en els dos casos, totes les parts hi estaven d’acord. I, a més a més, en el cas d’Alemanya s’obrien les portes a complir amb un dels inicials objectius de la Unió Europea: la reconciliació d’Europa.

Per tant, sí que hi ha opcions, però respectant i coneixent els Tractats, respectant i coneixent el dret internacional i, sobretot, essent impecables en les formes, en els temps, en els moments i en els mateixos fets, perquè en cada forma, en cada temps, en cada moment i en cada fet hi ha la possibilitat de legitimar o deslegitimar la causa catalana. I per legitimar-la ens calen les senyeres del diàleg, de la seguretat jurídica, de la democràcia i de la cohesió social.

Vaig entrar a Unió fa vint anys per tres raons: perquè a casa hi havia el “Divendres de Passió”, tapa vermella; perquè em sentia, com em sento, nacionalista; i perquè creia que al costat de la qüestió nacional a Catalunya li calia molt més, un molt més que jo havia anat descobrint a poc a poc en la democràcia cristiana (justícia social, economia social de mercat, personalisme comunitari). I Unió ho tenia tot. Ho té tot.

És una forma com una altra de dir que jo també em sento hereu de la primera Unió Democràtica de Catalunya, de la mateixa manera que em sento protagonista coral de la Unió d’avui; que jo també crec en la fraternitat (n’hi ha, a Unió, que no hi creguin?).

Sóc nacionalista, i vull la meva terra lliure, plenament sobirana. El 9N vaig votar dues vegades sí, i vaig explicar el perquè amb tota transparència. Amb els meus dubtes, i les meves seguretats. Si avui Catalunya estigués en vigílies de celebrar un referèndum que hagués respectat els criteris que consten a la pregunta, és a dir, si estiguéssim en vigílies de celebrar un referèndum a l’escocesa o a la quebequesa, jo votaria SÍ, una altra vegada.

I és perquè un dia vull votar SÍ de debò, que he votat SÍ en la consulta del 14J. Com vaig votar SÍ/SÍ el 9N. I votaré SÍ perquè necessitem ser més. I necessitem fer-ho millor. Millor, encara. I votaré SÍ perquè acabarem arrancant a Espanya l’oportunitat si es fan bé les coses. I votaré SÍ perquè el dia que tinguem aquesta oportunitat d’assolir la sobirania plena, aquell dia necessitem estar a punt, ser forts i ser molts, per obtenir un resultat inequívoc, per obtenir un resultat majoritari indiscutible, i perquè a més a més aquest és l’escenari que la Unió Europea acabaria per acceptar.

Per tot això, he votat SÍ a la consulta del 14J.

Francesc Gambús, eurodiputat d’Unió Democràtica de Catalunya














Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
951
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR