e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

23 de Març de 2015

Sis conclusions sobre Andalusia

Començo a escriure aquestes notes ràpides sobre el resultat de les eleccions andaluses amb un 99,56% del vot escrutat, i un Parlament que acabarà essent ocupat per 47 diputats del PSOE (els mateixos que fa tres anys), 33 del PP (17 menys), 15 de PODEMOS i 9 de C’s (sense representació fins ara) i 5 d’Izquierda Unida (set menys).

Primera constatació: Susana Díaz recupera Andalusia per al PSOE. Ara fa tres anys, José Antonio Griñán (fora de circulació pel cas dels EROs) va perdre les eleccions en mans del PP de Javier Arenas, però va assolir la presidència gràcies al pacte amb IU.

Segona constatació: la irrupció dels nous populismes (C’s no és nou a Catalunya, però sí a la resta d’Espanya) ha estat molt més moderada que el que vaticinaven algunes enquestes. En tot cas, pel context, per les acusacions de la seva procedència, per ser la primera vegada -europees a banda- en què concorrien a unes eleccions fora de Catalunya, els resultats de C’s són uns  grandíssims resultats. Farien bé tant el PP com el PSOE d’analitzar amb calma la seva aparició.

PODEMOS obté un altre gran resultat, agreujat per les expectatives dels sondejos que els auguraven el doble d’escons. PODEMOS es dirigeix, francament, a la franja esquerra de l’electorat d’on recull vots més enllà dels desencantats que arriben a la conclusió que ja no hi ha massa diferència entre ideologies, entre dretes i esquerres. Mentrestant, C’s es dirigeix a l’espai entre el PP i el PSOE, que amb l’aparició de forces com UPyD (el gran fracàs d’aquestes eleccions) o PODEMOS tensen molt el seu espai electoral i acaben deixant lloc a altres com C’s, amb unes propostes de reformes radicals, de canvi, de frescor i, sobretot, moderades en les formes. Per exemple, a C’s –que encara no ha governat mai- no se’ls hauria acudit mai qüestionar la Setmana Santa.

Tercera constatació: en unes eleccions en les quals flotava en l’ambient el fet que es podien produir canvis, hi ha hagut una major participació, (un 63,9% per l’anterior 60,78%), però potser no tanta com en unes ‘grans eleccions’ que es perceben com a decisives. En tot cas, gairebé un 64% en unes autonòmiques no és una xifra gens menyspreable, malgrat que a tots els qui ens agrada la política voldríem un participació total.

Quarta constatació: la corrupció. Una primera reacció passaria perquè l’escàndol dels EROs no ha passat factura al PSOE. No crec que sigui el parer correcte. Seria tant com donar per bo que la corrupció és acceptada o gairebé premiada entre la societat andalusa. No és això, no pot ser això. Sí que crec que entre EROs i Bárcenas, el que s’ha estès entre gran part de l’electorat és el “tots són igual”. A partir d’aquí, o s’ha optat per votar forces noves (PODEMOS o C’s) o s’ha donat la corrupció per suposada –sense que això signifiqui una aprovació de facto-, i no s’ha tingut en compte a l’hora de votar.

Cinquena constatació: el PP ha pagat dues factures: per un costat, el canvi de candidat i, sobretot, la crisi econòmica i social dels darrers anys, en una comunitat autònoma castigadíssima per l’atur i per la mateixa crisi. En aquest context, té la seva importància la majoria absoluta a Madrid i, sobretot, l’estil de governar, que opta sempre pel “trágala” o per no buscar mai cap mena de complicitat amb ningú. No només les mesures aplicades han estat antipàtiques i amargues. Sembla com si el PP no hagués sentit mai aquella cançó que deia: “HYPERLINK "http://www.apple.com/es"Just a spoonful of sugar helps the medicine goes down, goes down”. Gairebé ha semblat que no li dóna cap importància a ser ells mateixos antipàtics -no la recepta. Per això, a igual corrupció emergeix el factor crisi en la competència PP-PSOE.

Sisena constatació: ja veurem amb qui governa Susana Díaz, perquè té diferents opcions sobre la taula. En tot cas -i entrant en debat amb els que vaticinaven la fi del bipartidisme- som de moment al principi del bipartidisme imperfecte a Andalusia, amb dues grans forces de centre-esquerra i centre-dreta, que monopolitzen les opcions de governar i de liderar l’oposició. Molt més enrere hi ha altres tres forces amb diferents perspectives de creixement, consolidació i supervivència. És un escenari molt similar a la composició del Parlament de Catalunya entre el 1995 i el 2003, els darrers governs de Jordi Pujol, tots amb majoria relativa.

Què passarà amb els diferents partits a partir d’ara? Ja ho anirem veient. En tot cas, a mode de conclusió, reitero que la notícia de la nit és l’aparició de C’s al panorama polític espanyol, amb clara vocació de situar-se a mig camí entre el PP i el PSOE i que s’ofereix com l’alternativa tranquil·la i moderada a PODEMOS.

Temps al temps.

Francesc Gambús, eurodiputat d’Unió Democràtica de Catalunya














Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
994
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR