e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

19 de Març de 2015

Avui us vull parlar de la perversa tendència que ha adoptat la política de creure’s a sí mateixa que la realitat pot canviar si alhora canviem les paraules i adjectius que usem per descriure-la. Certament, fa temps que vam decidir ignorar les paraules dels nostres vells i vam desar al bagul aquella dita de: “El nom no fa la cosa”.

Hem arribat a un punt en què hom creu que la meitat dels joves aturats trobaran feina pel fet de repetir com un mantra que la crisi econòmica ha arribat a la seva fi. I ho creuen de la mateixa manera que d’altres semblen decidits a amargar la vida als que, després d’anys a l’atur, estan començant a trobar feina (que també n’hi ha), recordant-los tipus ‘gota malaia’ que molts no han tingut la mateixa sort i que hi ha crisi per estona.

Darrera de tot plegat sempre s’amaga el mateix objectiu: arreplegar vots amb la construcció de realitats virtuals, allò que els gurús de la comunicació (George Lakoff) i els sociolingüistes anomenen el framework, o el marc mental. Imposa la teva història, que tothom n’hagi de parlar, i ja has guanyat mitja partida. Si la història és real o no és el menys important. L’important és que sembli de debò i que la gent i els teus adversaris la prenguin per real, perquè aleshores acabarà sent-ho. És a dir, que la realitat no és filla de la veritat, sinó fruit del relat.

Hem arribat a un punt en què creiem que la semàntica ho canvia tot. Ara, al poble del meu besavi, a Benavarri, es veu que ja no parlen català, sinó la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental, el reconegut i patètic LAPAO. Però quan hi vaig, allí continuen parlant el de sempre i l’anomenen com sempre.

Hem arribat a un punt en què ens referim a persones amb capacitats diferents, per no parlar de discapacitats o de minusvàlids, ignorant que totes elles donarien el que no tenen per viure en ciutats accessibles, on poguessin moure’s amb independència, encara que el sistema els anomenés minusvàlids. Un terme aquest –és clar- que ni els agrada ni m’agrada -gens, quedi clar-, però encara els agrada menys ésser dependents d’altres i que l’Administració faci poc per ells. Ho bescanviarien, segur.

Hem arribat a un punt en què hem parlat d'Estat propi, per fer veure que no parlàvem -encara- d'Estat independent. Hem parlat de pacte fiscal, per fer veure que no parlàvem de concert econòmic.

Hem arribat a un punt en què on abans hi havia immigrants il·legals, ara hi ha persones sense papers, però poques polítiques per resoldre les causes des de l’arrel que provoquen que aquestes persones hagin de deixar casa seva i el seu país cercant un millor futur.

Hem arribat a un punt en què hem reduït de manera brutal els pressupostos públics -no per voluntat ni ganes, sinó perquè d’altres abans s’havien gastat el que no estava escrit i de manera gens assenyada-. Però alhora no podíem pronunciar la paraula “retallada”, i ho deixàvem en uns “ajustaments pressupostaris”, creient que la gent no se n’adonava que hi havia una mica menys de tot.

A l'inici de la crisi recordo com una companya de partit ens demanava que no parléssim de crisi econòmica i que ens referíssim en termes de “desacceleració econòmica” (com en Zapatero). Argumentava que, parlant de crisi, reforçàvem entre la gent la sensació negativa. El futur ens ha demostrat que la crisi existia i que no la podíem amagar ni dissimular ni molt menys superar a base d’eufemismes. Afortunadament, s’ha anat reconduint amb mesures clares i efectives.

En definitiva,  algú un dia va decidir que es podia modificar la realitat i la percepció que en té la societat a base de paraules, no a través de les accions. I aquell desventurat dia la política va començar a patir. I se'ns està morint.

Si volem canviar la realitat ens caldrà actuar. I quan dic ‘ens’ em refereixo als polítics. I canviar-la a base de bones polítiques, les que repercuteixen en el benestar i en el progrés de la societat. I aquí no hi caben els polítics que fan de sociolingüistes o comunicadors i es pensen que Bàrcenas o Millet milloraran la seva imatge pública si a partir d’ara els anomenem ‘investigats’ enlloc d’imputats.

El nom no fa la cosa, no vulguem fer passar constantment gat per llebre, i posem-nos tots plegats a fer acció política. El futur dels nostres fills i filles ens ho agrairà.

Francesc Gambús, eurodiputat d’Unió Democràtica de Catalunya





Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
546
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR