e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

06 de Juliol de 2015

Grexit?

Començo a escriure quan a Grècia s’ha escrutat ja el 75,43% dels vots i el resultat del referèndum dóna un 61,9% per al NO i un 38,40% per al SÍ. Un resultat clar, pel que té de bé -ningú estarà temptat de dir o fer veure que hi ha factors per arribar a la conclusió que el resultat, de fet, és el contrari- i pel que té de dolent -perquè així com del SÍ se’n desprenia una certesa, del NO se’n desprèn una gran incertesa. Incertesa per a la zona euro, per a la Unió Europea, per a les economies més febles o afeblides de l’Eurozona i, sobretot, una gran incertesa per a Grècia i per al poble grec.

Són incerteses, en definitiva. Com a prova, les grans celebracions de la dreta eurofòbica del Regne Unit i de l’extrema dreta antieuropea francesa de Marine Le Pen, grans defensors, aquesta nit, de la democràcia a Europa. Altres avui també estan de celebració, però algun dia ens hauran d’explicar de debò perquè reien i què celebraven exactament el 5 de juliol de 2015. El temps és llarg i inexorable, en aquest sentit.

Però anem al substancial. Mai he acabat d’estar d’acord amb lla reflexió de Felipe González (no és seva en exclusiva) arran del referèndum de l’OTAN. Fa uns anys va reconèixer que va ser un error convocar-lo perquè hi ha decisions que el governant escollit no pot espolsar-se cridant a referèndum, per molt democràtic que això pugui ser, perquè el governant té tota la informació i és plenament conscient de les conseqüències  d’una o altra alternativa, no el poble, a qui aleshores es fa corresponsable de la decisió. Ho reitero: no hi acabo d’estar d’acord, perquè el referèndum em sembla un moment sublim de la democràcia, i cal fer-lo servir.

Ara, se l’ha de fer servir bé. Si hi ha manca d’informació, cal donar el temps necessari i la informació pertinent per traslladar la decisió als ciutadans. I calen totes, totes les garanties democràtiques. A Grècia no s’ha acabat de donar el temps ni tothom ha tingut l’oportunitat de dir-hi la seva -malgrat el vot obligatori- perquè per la manca de temps no s’ha habilitat el vot per correu. Que consti que no qüestiono el resultat. Només constato elements que crec que cal tenir presents.

El resultat és clar, més clar, fins i tot, que el predit per les enquestes. El poble grec entre el mal conegut i el bo per conèixer, com el passat mes de gener, ha tornat a escollir la segona opció. Si han d’acabar de nou en mans de la ‘troika’ que no sigui perquè ho han demanat ells. Per aquest mateix motiu es feia molt difícil ser grec i demanar el vot pel SÍ.

I ara què? Veig tres alternatives, cap ideal, però ja fa temps que Grècia ha sortit de l’escenari ideal, si és que mai hi ha estat des de l’època del trident Aristòtil, Sòcrates i Plató. Primera alternativa: una contraoferta de l’Eurogrup que permeti aplicar el que ja s’havia ofert, però amb el maquillatge necessari per evitar que Tsipras hagi de fer marxa enrere davant de la seva opinió pública i, alhora, amb grans dosis de generositat dels països que han passat per un rescat i que ja se n’estan sortint, com Irlanda i Portugal.

Segona alternativa: que l’Eurogrup prengui nota del NO grec i actuï en conseqüència, deixant de facto que s’iniciï el #Grexit. A l’eufòria  d’aquesta nit a la plaça Syntagma la succeirà el dia que Tsipras anunciï que no es pot pagar els funcionaris i en què l’economia grega es col·lapsi del tot. Sembla que no estem parlant de mesos, sinó de setmanes. Desconec la capacitat de Tsipras per gestionar aquest escenari, que estic convençut no ha estat explicat als seus votants. I no sé si en aquell moment n’hi haurà prou amb blasmar la ‘troika’ i les institucions europees.

Tercera alternativa: que Tsipras accepti i digui SÍ malgrat el NO. Aquí confesso que també desconec la capacitat del líder grec per contenir la reacció de la seva pròpia gent, deixant de banda que no tindria cap sentit polític haver forçat tant la situació per acabar tres o quatre pantalles enrere.

Principals lliçons per a les institucions europees i per als europeistes? Primer, constatar que explicar el cost de la no-Europa és explicar la veritat, però una veritat que no emociona ningú. És urgent que Europa torni a ser motivadora pel que ens aporta, no pel que ens deixaria de donar la seva absència.

Segon, en relació a Grècia, i com avís a navegants: humiliar governs europeistes i centrats, com eren els governs del PASOK o de Nea Demokratia, no transforma les societat humiliades en més europeistes o més centrades, sinó que abona aquestes societats perquè apareguin populismes i extremismes de tota mena (només cal recordar amb els vots de quin partit Tsipras va assolir la seva investidura), sovint eurofòbics, euroescèptics i nacionalistes (en el pitjor sentit del terme).

Finalment, tercer, els governs dels Estats membres i el que es coneix com la EU Bubble han de començar a comprendre que l’ideal de Schuman i Monnet era unir pobles. I això no es pot fer sense els pobles ni contra els pobles.

Francesc Gambús, eurodiputat d’Unió Democràtica de Catalunya

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
734
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR