e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

25 de Setembre de 2011

Si canviem el model sortirem de la crisi

Per sortir de la crisi cal canviar la nostra forma de pensar. Ho hem de fer individualment i la suma donarà com a resultat una societat diferent.

Serà diferent per que tindrà una escala de valors diferent. Ara tenim una escala de valors ineficient per poder plantar cara a la crisi, i això ens produeix incoherències que alhora ens provoquen una desorientació important per cercar solucions.

Individualment ens hem convertit en persones irresponsables, entenent que no ens sentim responsables de la nostra vida en societat. Tot ho hem delegat a una cosa que diem govern o administració pública i quan parlem ho fem en tercera persona. Potser no tenim prou rodatge democràtic.

Com a membres d'una societat tenim unes obligacions, talment com en una família: hem de netejar la casa, rentar la roba, mantenir el desgast de la llar. Podem fer-ho nosaltres o, si econòmicament podem, llogar algú per a que ho faci.

Per exemple, en una escola pot haver un servei de menjador contractat o poden ser uns pares i mares voluntaris que facin i serveixin el menjar; els veïns d'un poble o barri es poden unir per dignificar un espai buit i transformar-lo en un jardí o parc per a infants i gent gran. Segurament l'esforç per aconseguir-ho farà que els membres d'aquella comunitat siguin més responsables en el seu ús i en el seu manteniment. Serà motiu d'orgull haver-hi participat i ho explicaran als seus fills, a més de procurar que aquests no embrutin ni malmetin res.

Això es produeix en la societat nord-americana, per tant l'administració pública evita realitzar un seguit de despesa i per tant els ciutadans saben que s'estalvien pagar uns impostos i per tant a final de mes tenen diners per utilitzar-los en allò que volen.

A Espanya i Catalunya preferim pagar més impostos, que ho faci l'administració i, al capdavall, no ens ho sentim propi ni valorem l'esforç de tenir aquella plaça; per tant som més permissius amb l'ús i el manteniment.

Allà es té un sentiment de copropietat de l'administració perquè hom és conscient que aquells diners són de tots i només es poden fer coses per tothom: això es tradueix amb que es fa el màxim comú divisor. Dit d'una altra manera, les accions públiques són poques per què és poc el que és comú per tothom. La resta de necessitats es cobreixen individualment o grupalment.

Recordo una campanya electoral en una ciutat petita d'Estats units on es debatia la necessitat de fer una piscina municipal o no. Abans de res, el polític havia deixat clar el pressupost i el conseqüent increment d'impostos (minso val a dir). Entre els partidaris de no fer-la argumentaven que molta gent tenia piscina a casa, altres que era una despesa innecessària. Al final va guanyar el no. Els partidaris de fer-la van fer aportacions i van constituir un club privat.  Amb una quota normal els  que no havien pogut pagar la inversió inicial tenien l'opció de ser usuaris.

Aquesta forma d'entendre la gestió pública també demostra la solidaritat dels seus membres amb el col.lectiu, assolint graus de responsabilitat i coneixement de l'esforç necessari que requereix. Altres exemples són els de persones amb un alt poder adquisitius han fet possible que en municipis, on la iniciativa privada no arribava, la creació de biblioteques, hospitals, museus, etc.

Això és possible si aquella comunitat els hi paga amb reconeixement i gratitud.

Ara ens hem de plantejar si, davant la crisi i la manca de recursos de l'administració pública, aquest model ens serveix per aprimar despeses i obligacions que hem traslladat al govern.

Potser ara ens toca tornar agafar responsabilitat civil i social, sense oblidar que cal enaltir als voluntaris i als altruistes per tal de generar vocacions.

Per sortir de la crisi cal canviar la nostra forma de pensar. Ho hem de fer individualment i la suma donarà com a resultat una societat diferent.

Serà diferent per que tindrà una escala de valors diferent. Ara tenim una escala de valors ineficient per poder plantar cara a la crisi, i això ens produeix incoherències que alhora ens provoquen una desorientació important per cercar solucions.

Individualment ens hem convertit en persones irresponsables, entenent que no ens sentim responsables de la nostra vida en societat. Tot ho hem delegat a una cosa que diem govern o administració pública i quan parlem ho fem en tercera persona. Potser no tenim prou rodatge democràtic.

Com a membres d'una societat tenim unes obligacions, talment com en una família: hem de netejar la casa, rentar la roba, mantenir el desgast de la llar. Podem fer-ho nosaltres o, si econòmicament podem, llogar algú per a que ho faci.

Per exemple, en una escola pot haver un servei de menjador contractat o poden ser uns pares i mares voluntaris que facin i serveixin el menjar; els veïns d'un poble o barri es poden unir per dignificar un espai buit i transformar-lo en un jardí o parc per a infants i gent gran. Segurament l'esforç per aconseguir-ho farà que els membres d'aquella comunitat siguin més responsables en el seu ús i en el seu manteniment. Serà motiu d'orgull haver-hi participat i ho explicaran als seus fills, a més de procurar que aquests no embrutin ni malmetin res.

Això es produeix en la societat nord-americana, per tant l'administració pública evita realitzar un seguit de despesa i per tant els ciutadans saben que s'estalvien pagar uns impostos i per tant a final de mes tenen diners per utilitzar-los en allò que volen.

A Espanya i Catalunya preferim pagar més impostos, que ho faci l'administració i, al capdavall, no ens ho sentim propi ni valorem l'esforç de tenir aquella plaça; per tant som més permissius amb l'ús i el manteniment.

Allà es té un sentiment de copropietat de l'administració perquè hom és conscient que aquells diners són de tots i només es poden fer coses per tothom: això es tradueix amb que es fa el màxim comú divisor. Dit d'una altra manera, les accions públiques són poques per què és poc el que és comú per tothom. La resta de necessitats es cobreixen individualment o grupalment.

Recordo una campanya electoral en una ciutat petita d'Estats units on es debatia la necessitat de fer una piscina municipal o no. Abans de res, el polític havia deixat clar el pressupost i el conseqüent increment d'impostos (minso val a dir). Entre els partidaris de no fer-la argumentaven que molta gent tenia piscina a casa, altres que era una despesa innecessària. Al final va guanyar el no. Els partidaris de fer-la van fer aportacions i van constituir un club privat.  Amb una quota normal els  que no havien pogut pagar la inversió inicial tenien l'opció de ser usuaris.

Aquesta forma d'entendre la gestió pública també demostra la solidaritat dels seus membres amb el col.lectiu, assolint graus de responsabilitat i coneixement de l'esforç necessari que requereix. Altres exemples són els de persones amb un alt poder adquisitius han fet possible que en municipis, on la iniciativa privada no arribava, la creació de biblioteques, hospitals, museus, etc.

Això és possible si aquella comunitat els hi paga amb reconeixement i gratitud.

Ara ens hem de plantejar si, davant la crisi i la manca de recursos de l'administració pública, aquest model ens serveix per aprimar despeses i obligacions que hem traslladat al govern.

Potser ara ens toca tornar agafar responsabilitat civil i social, sense oblidar que cal enaltir als voluntaris i als altruistes per tal de generar vocacions.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2701
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR