15 de Setembre de 2011

Fa temps que em balla pel cap que una manera d’acabar amb els atacs del català a l’ensenyament és deixar de pensar que a Catalunya hi ha un sol poble. Els catalans, evidentment som un sol poble, però a Catalunya no tothom és català ni es sent català, aquesta condició la reivindiquen tan sols per diluir els drets nacionals de Catalunya, la resta del temps viuen en un imaginari foraster.

Potser cal fer una doble xarxa escolar: la Generalitat s’encarrega de la catalana i el Ministerio de Educación de la castellana.

Per a que la Xarxa Nacional d’Educació sigui la més escollida cal que la societat catalana (que tant s’exclama) sigui coherent i ajudi. Com podem ajudar els ciutadans? Doncs fent del català una llengua imprescindible a Catalunya.

El català serà imprescindible si els departaments de RRHH exigeixen la competència del català per poder accedir a una feina i si els consumidors l’exigim a l’hora de comprar (no cal cap llei, si comprem allà on ens atenen i responen en català i no ho fem on no tenen capacitat, les empreses ja procuraran no perdre vendes ni clients).

Els immigrants que venen amb ganes d’arrelar-se i progressar al nostre país triaran, pels seus fills, les escoles catalanes del país. Caldrà fer campanyes entre aquests col.lectius i caldrà tenir escoles amb prestigi. Bones escoles.

Així no tindrem que aguantar a gent i col·lectius que només reclamen els seus drets com a catalans civils i mai com a catalans culturals/nacionals a Espanya i al Món. És estrany que cap col·lectiu bilingüista hagi sorgit a València o a les Illes Balears o a la Catalunya Nord, ni que els del Principat, quan fan les espanyes queixant-se, mai parlin de la situació de desaparició i desequilibri del valencià a València. També és estrany que els mateixos que reivindiquen el 50% de les dues llengües a l’ensenyament mai els hàgim vist en cap acció a favor del català allà on no té presència en espais públics que també es financien amb impostos de catalanoparlants (p.e. jutjats, congrés, etc)

En èpoques de crisi, podriem dedicar els mateixos recursos econòmics que ara per a menys escolars, obtenint més intensificació pressupostària: més recursos per alumne, mestres més ben pagats, llibres gratuïts, horaris, etc. La Generalitat i el seu pressupost ha de ser pels catalans i la cultura catalana. Recordem que per a Espanya i el castellà ja paguem impostos que van i no tornen, per tant allò que ens uneix com a Espanyols ja ho hem pagat els catalans, el que ens retornen és per a la nostra cultura, per a la nostra gent.

Els que vulguin una educació en castellà i un referent cultural semblant al d’una escola de Madrid ja podran optar a les escoles que el Ministerio de Educación haurà de fer a Catalunya, per cert, pagat en una bona part pels impostos dels catalans també (ho repeteixo per si no ha quedat clar en el paràgraf de dalt). D’aquesta manera es continuarà mantenint el dret a la escolarització de tots els ciutadans de Catalunya, per part de les administracions públiques i la seva llibertat de llengua; fins i tot, la Generalitat pot rebre la competència i els diners (afegits) per administrar els diners d’aquestes escoles castellanes.

Els catalans hem de començar a ser valents alhora de mirar-nos al mirall: som dins Espanya i les seves lleis són les que valen. Si no ens agrada, allà tenim la porta.