e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

17 de Novembre de 2014

Ha passat una setmana des de l’èxit del procés participatiu del 9 de novembre promogut pel Govern de la Generalitat i una part significativa del teixit associatiu del país. Ha passat una setmana des de la lliçó de democràcia i civisme que més de dos milions de catalans van donar a la classe política i a les elits institucionals de l’Estat espanyol.

Des del 9-N, han passat moltes coses. El president Mas s’ha mantingut fidel al plantejament que fa setmanes que formula públicament: si el govern del PP es nega a un diàleg que culmini en una consulta definitiva i vinculant, calen unes plebiscitàries amb llista unitària, i si els partits catalans no arriben a aquest acord transversal per a un moment excepcional, unes eleccions tradicionals, encara que es comparteixi un punt del programa, no podran ser valorades com el substitut del referèndum que no ens hauran deixat fer, la qual cosa invalidarà la utilitat d’un avançament electoral.

Aquesta és una posició sensata, com sensat era no enrocar-se en la primera versió del 9-N per a explorar les possibilitats d’una alternativa que garantís col·legis, urnes i paperetes. Es va aconseguir l’alternativa, va acabar essent un èxit, i alguns dels qui la ridiculitzaren es van haver d’empassar el que havien dit dies abans, davant l’èxit organitzatiu, les garanties democràtiques i l’afluència massiva de votants que hi va haver el 9N.

Ara, les negociacions entre els partits s’han accelerat. La política catalana s’ha convertit en un tauler d’escacs on les posicions polítiques semblen importar menys que les necessitats estratègiques.

Alguns diuen que el president Mas vol una llista unitària perquè perdria les eleccions. Ho diuen basats en les enquestes. Després de l’èxit del 9-N, està per veure si el que deien les enquestes es mantindria, o si la tendència de la darrera –la del CIS -, anterior al 9-N i que pronosticava una millora dels resultats de CiU, es reforça. En qualsevol cas, al president i a CiU se li presentaria, tant amb llista unitària com amb llista separada, un escenari postelectoral avançat igualment necessitat de consens i de majories transversals. L’aposta per la llista unitària no es fa, doncs, pensant en les necessitats d’un partit que ja és conscient que després d’unes eleccions, avançades o no, molt possiblement haurà d’arribar a acords de governabilitat. L’època de les majories clares o absolutes fa temps que es va acabar a Catalunya, i tot indica que, sigui quin sigui el camí a seguir, amb eleccions avançades o no, això continuarà igual.

En aquest context, hi ha els que diuen que Esquerra vol l’avançament electoral perquè creu que és ara quan pot guanyar les eleccions, aprofitant que, malgrat els passos endavant en l’eix nacional, el Govern encara arrossega el desgast provocat per les decisions que, en forma de retallades, ha hagut de prendre en la gestió d’un dia a dia marcat per un ofec financer sense precedents en la història de la Generalitat. A ningú se li escapa que part de les raons responen a aquesta premissa. No s’entén, sinó és per aquests motius estratègics, que havent complert amb el compromís pel 9N (data, pregunta, locals, paperetes, i urnes), ERC hagi decidit no donar suport al Govern pels pressupostos de 2015, sense ni tan sols haver vist què diuen aquests pressupostos.

Més enllà, la negativa d’IC-EUA a qualsevol mena d’avançament electoral sembla respondre a les urgències que té aquesta federació davant l’ascens de Podem(os). Costa molt d’entendre que un partit que vol un canvi de govern perquè mai n’ha compartit les polítiques ni gairebé res, descarti ara un avançament electoral que pugui acabar amb aquestes polítiques. Costa molt d’entendre. El paper d’ICV-EUiA, darrerament, costa molt d’entendre, sinó s’analitza tenint en compte el mapa que en l’esquerra del país es dibuixa amb l’ascens fulgurant d’actors fins fa poc inexistents.

En aquest context, el PSC ha entès que no pot mantenir-se marginat de les grans decisions que es prenen en aquest país. De moment, ha començat per obrir-se al diàleg, per no negar-se a la possibilitat d’arribar a acords en alguns àmbits. Un bon canvi d’actitud, però que també respon a la visió estratègica que li obre un 2015 amb municipals i sobretot amb estatals que poden servir per a rellançar, o no, el projecte del PSOE.

Tot plegat és un tauler d’escacs que obre molts interrogants, però que ens pot fer caure de nou en les velles formes de fer política. En aquelles que han contribuït de forma important al divorci entre gent i política. L’experiència dels darrers mesos ens demostra que ha estat quan s’han trencat els vells esquemes de l’estratègia partidària, quan s’ha deixat d’actuar com si es jugués a escacs, que gent i polítics s’han acostat fins al punt d’anar plegats i afrontar reptes d’una enorme dimensió. Ens convé, als partits i a la societat, no perdre de vista les bondats d’aquesta manera de fer.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
754
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR