10 d'Abril de 2013

Swinger o swinging (de l'anglès, «desinhibit», de swing, «oscil·lar, gronxar») es refereix al comportament que reconeix i accepta l'ampliació de l'horitzó sexual en parella, inclou un ampli rang d'activitats eròtiques i sexuals realitzades entre dues o més persones. Aquestes activitats succeeixen quan una parella casada o d'una altra manera compromesa, s'involucra amb una parella similar o un individu solter.

L’oasi català com li llegeixo en 140 caràcters a l’amic Jordi del Rio «s’anima, exòtic, sobreexcitat, cites a cegues, banyes de governabilitat, deshabillés polítics... ». Sembla que s’ha convertit en una mena de swinger. M’explico. La velocitat a la que es cremen etapes a Catalunya recorda a les activitats per ampliar l'horitzó sexual. Poden haver de dos tipus: el primer el que fa referència a aquelles relacions que obvien els acords d’estabilitat i abonen a un tercer partit o més observin i sobretot opinin (soft swing) i el segon, aquelles relacions que permeten que un partit amb qui es mantenen acords estables es relacioni, plantegi i consumi ofertes serioses amb tercers (full swap). Aquestes activitats poden ocórrer o no en una mateixa cambra.

Paradoxalment, s’ha de vigilar perquè un trio que envolta a tres partits està mal vist. Recorda el tripartit.

Al swinging permanent de la política catalana se li afegeix darrerament el gust pel ball de disfresses. M’explico de nou:

-  els nacionalistes es disfressen de liberals-demòcrates agafant la bandera del dret a decidir, si bé pretenen predeterminar el resultat democràtic,

- els republicans recullen l’estendard nacionalista que deixen els nacionalistes de tota la vida, i obvien el seu origen liberal,

- l’esquerra transformadora es disfressa d’esquerra possibilista però amb un ADN incapaç de ser esquerra majoritària,

- l’esquerra possibilista busca ser una posició central oblidant que els pactes exitosos parteixen des d’un origen progressista,

- l’esquerra emergent pren la bandera de l’anti-europeisme basat en un carlisme d’esquerres pseudo-marxista, això sí transparent i assembleari, 

- els abanderats de la nova política abracen les tesis nacionalistes i segregadores i

- el nacionalisme espanyol a Catalunya juga a presentar-se com a l’opció sensata de l’acord singular amb Espanya.

Afortunadament, no s’accepten disfresses de Hitler ni de Beppe Grillo, al menys de moment. Toquem fusta.

Adéu a l’oasi, benvinguts i benvingudes al ball de disfresses del swinger català.