21 de Gener de 2010

Una teoria conspiratòria

Fa pocs dies, en Ben Bernanke, el President de la Reserva Federal nordamericana, va dir, en una conferència pública, que la seva institució no era culpable de la bombolla de crèdit que ens ha explotat a la cara a tot el món.

Ja comença a haver-hi, dintre del món financer, veus influents que diuen que Bernanke està negant la realitat, i que això és perillós, ja que el segon home més poderós del planeta necessita una argumentació fiable i objectiva per a prendre decisions que ens afecten a tots plegats.

Vist això, avui voldria donar una visió de la crisi que podríem anomenar "teoria conspiratòria". Tot i que els arguments que exposaré em semblen raonables, no crec que hagi succeït fil per randa com suggereix aquesta teoria. Sí que és possible, però, que les motivacions internes que esmentaré hagin jugat un paper en les ments d'aquells que tenien el poder de prendre decisions que ens afecten a tots els ciutadans:

Aquesta teoria conspiratòria parteix de la hipòtesi que els bancs centrals americà i britànic han actuat premeditadament per a traspassar la riquesa dels seus països respectius, en mans de la classe mitja, cap a l'esglaó dels més rics del país.

La motivació d'aquestes accions és que els bancs centrals han mantingut els tipus a curt molt més baixos d'allò que la ciència econòmica suggeriria (la regla de Taylor o derivats d'ella). Els tipus baixos a curt fan que les inversions (que generalment demanen diners a curt i els inverteixen a llarg, amb un interès més alt), que són on els rics de debò "posen" els seus diners (la propensió marginal de consumir dels rics és baixa en comparació amb els pobres, que dediquen la major part dels seus ingressos a consumir) hagin tingut rendiments espectaculars.

No és nou que molts treballadors de casa nostra comentin que el seu poder adquisitiu ha baixat des de fa temps: que abans, amb un salari una família de quatre podia tirar endavant bé, però que avui dia, costa mans i mànigues arribar a final de mes.

Però això sembla inconsistent amb el fet que tot això hagi coincidit amb una època de gran consum per part de les classes mitja i baixa ... oi? Aquí la teoria conspiratòria entra en joc altra volta: per tal que els treballadors no se n'adonessin (o millor, que no els importés massa) d'aquesta pèrdua de poder adquisitiu via salaris, aquesta baixada de tipus va fer que les classes mitges poguessin augmentar el seu consum no a través de sous més alts (que no era així, ja que calia deixar-los baixos per tal que els rics s'enriquissin a través dels seus negocis de l'economia real) sinó a través dels beneficis (majoritàriament no realitzats) de les seves inversions immobiliàries.

Per què els bancs centrals van acceptar enriquir parcialment les classes mitges així? Perquè com he dit abans, els rics tenen una propensió marginal de consumir baixa, i hi hauria un molt baix consum (i possiblement deflació) en cas que els rics no consumissin (i els pobres tampoc, degut a les seves baixades constants de poder adquisitiu).

Un podria pensar que en realitat els bancs centrals estaven intentant que les classes mitges es convertissin en riques mitjançant l'inversió immobiliària. Però hi ha un defecte en aquest argument: la "qualitat" de la inversió immobiliària és baixa, ja que l'habitatge no és "tradeable", és a dir, no el pots agafar i emportar-te'l a un altre país per a vendre'l, si a la teva ciutat no t'ho compren. En canvi, la riquesa dels rics prové d'empreses de l'economia real, que són majoritàriament productores de béns tradeables, i per tant, que han sofert molt menys aquesta crisi.

En resum: que els rics han pogut ser molt més rics degut a la política explícita de tipus baixos portada a terme pels bancs centrals anglosaxons, i els pobres han estat espremuts de la seva riquesa, ja que han consumit molt més d'allò que haurien d'haver consumit d'acord amb els seus ingressos "reals" (i no ficiticis i no realitzats de l'habitatge) i han perdut bona part de les seves inversions (immobiliàries).

Un altre suport d'aquesta teoria conspiratòria és que els països on major ha estat la crisi immobiliària han estat els països on hi ha menys igualtat social: Estats Units, Regne Unit, Espanya. En canvi, als països amb major igualtat social, com França o Alemanya, la crisi ha estat molt menys forta.

L'aprenentatge final de tota aquesta història és que cal fer bé les coses, pensar a nivell d'escenaris i no només amb expectatives centrals, i tenir en compte, a l'igual que el creixement global, la distribució de la riquesa i la igualtat d'oportunitats reals per a tothom.