25 de Febrer de 2009
La frase "It's the economy, stupid!" (és la economia, estúpid!) va ser la frase que tots recordem de la campanya presidencial americana entre Bill Clinton (qui va pronunciar la frase, i acabaria guanyant) i Bush 41.
Avui dia, i a casa nostra, podem afirmar "Són éls preus, estúpid!".
Anem a pams: cada cop sento més històries aterridores de promotors que, havent demanat un parell o tres de milions d'euros a una caixeta per a aixecar un edifici o similar, degut que la caixeta els dóna cada cop pitjors condicions (primer rebaixant la quantitat a entregar, després només pagant per partides garantides per contractes de venda en ferm, ja no valen paga-i-senyal, després obligant a prendre una mena de crèdit personal amb tota la empresa i vàlues personals com a garantia) i que no hi ha vendes, estan al cim del precipici, just esperant que algú els doni la última empenta.
I la frase final és: això és final, això s'ensorra!
Doncs bé, no és així: "Són els preus, estúpid!".
Expliquem-ho: la hipòtesi implícita que hi ha en totes aquestes explicacions és que si el constructor no pot acabar venent els pisos que tenia per vendre, als preus que originalment havia pensat (per a treure'n uns sucosos beneficis) el món s'ensorra. En realitat, aquesta hipòtesi implícita és completament falsa: si el constructor no pot pagar perquè els seus deutes superen el líquid que pot aconseguir per a pagar aquests deutes, el que passa a tots els països avançats del món és que la empresa passa a mans d'un jutge encarregat de la fallida econòmica.
I què succeeix? Doncs l'únic que succeeix és que els actius (les vivendes, ...) passen d'unes mans (el constructor) a unes altres (els inversors que proposen un millor pla de viabilitat per a la empresa, on quin pla és "millor" és quelcom decidit pel jutge).
En altres paraules: una fallida no implica una destrucció de les vivendes, com si (alguns ho pinten així) caiéssim a un forat negre i tota la nostra riquesa fos enviada a l'hiperespai. No. La riquesa (les vivendes, ...) es queda aquí, NOMÉS CANVIA DE MANS.
Inclús des del punt de vista del consum i de la activitat econòmica és probablement millor. Pensem-ho:
a) Promotor fins al límit de deutes amb una gran incertesa en el seu futur, inversor amb capital però sense trobar cap inversió productiva suficientment interessant, ciutadà interessat en comprar vivenda, però no en troba cap de prou barata
b) Promotor ha fet fallida (està fotut, però ja no té incertesa en el seu futur), inversor ja ha invertit el seu capital en un negoci interessant (compra de vivendes a un preu raonable), ciutadà ha comprat vivenda a un preu raonable
En la meva opinió, b) és la millor situació social, excepte potser per al promotor (i es podria discutir sobre això). Però bé, el promotor es va arriscar, i quan t'arrisques, de vegades guanyes, de vegades perds. Oi que quan va vendre pisos cars no va dir a l'Estat "vinga, et dono part dels beneficis, perquè sóc molt bo, i espero que tu m'ajudes quan les coses vinguin maldades!".
Un altre punt seria la caixeta subjacent. Alguns pensen que cap institució financera pot "caure". Jo no sóc d'aquesta opinió, com a mínim en caixetes petites la caiguda de les quals no afectaria el sector financer de manera material. Als Estats Units ja han caigut desenes de bancs petits, i no s'ha caigut el cel a sobre seu ... per Tutatis!