Proposta: Juan Carlos Rei de Catalunya

Poques coses que llegeixo em porten a canviar el meu punt de vista de manera sobtada. Doncs avui m'ha passat, i qui ho ha aconseguit ha estat el reconegut historiador Paul Preston qui, en un missatge a la organització d'amants de la història WAIS, de la Universitat d'Stanford (http://cgi.stanford.edu/group/wais/cgi-bin/index.php) ha descrit les seves converses amb membres de diferents famílies reials europees (la grega, la anglesa i la espanyola).

El retrat que ha esbossat sobre el Rei Juan Carlos, la Reina Sofía i el Príncep Felipe és un de cordialitat i eficiència. Descriu les dificultats que el Rei i la Reina van tenir en la seva infància i joventut: per una banda, la deposició tant d'Alfonso XIII a Espanya com la de Constantí a Grècia (el germà de la Reina Sofia). Per altra banda, les dificultats econòmiques i d'entorn polític que Juan Carlos va tenir fins a arribar a pujar al tron: la seva relació amb el dictador Franco, que el va "control·lar" des dels 10 anys; la transició de la dictadura a la democràcia, on ell hi va tenir un paper important i positiu; la manera en què va portar a fi l'intent de cop d'Estat del 23-F.

En realitat, quan he llegit allò que Paul Preston ha escrit, m'ha vingut a la ment la història de la vida de gent que no ho ha passat bé, més que no pas uns panxacontents del franquisme. És clar que una família reial pot degenerar de manera greu i comportar problemes seriosos al país que regnen, com la disfuncional família reial britànica. Però per altra banda, una monarquia parlamentària té avantatges clars sobre un sistema republicà: no duplica polítics xuclant de la mamella, no hi ha duplicitat d'eleccions i, el que és més important, el cap d'Estat, degut al fet obvi que hi és pel llarg plaç, pot dedicar-se a allò que hauria de fer, ser cap d'Estat, i no pas involucrar-se en el dia a dia de la política, cosa que la majoria de caps d'Estat en repúbliques no poden evitar fer.

És clar, tot depèn de la "qualitat" de la família reial. Jo crec, però, que el principal problema prové quan les famílies reials han estat al poder massa temps, i la tradició els ha convertit en quasi-déus (veure els comentaris de Paul Preston sobre la família reial britànica). Però quan la família reial ha passat per moments difícils que han fet que puguin entendre i empatitzar amb la majoria dels ciutadans del seu regne, com és el cas de la família reial espanyola, no crec que hi hagi risc d'això, com a mínim en l'actual i propera generació.

En conseqüència, afirmo: el gran problema de Catalunya és el nacionalisme espanyol, i els panxacontents del franquisme. No ho és pas la família reial. Una solució a aquest problema seria que ens declaréssim independents. Entenc que gent conservadora no hi estigui d'acord, ja que encara que acceptin que l'arrel del problema de Catalunya és el que descric, les solucions radicals, tot i ser aparentment bones, acostumen a portar, via la llei de les conseqüències indesitjades, efectes nocius.

Un possible way-out seria, doncs, independitzar-nos de fet (és a dir, que els nacionalistes espanyols no poguessin posar les seves mans sobre el nostre país) però conservar, com a Rei de Catalunya, l'actual Rei d'Espanya. Una mena de Commonwealth, si voleu. Amb la possibilitat de deposar-lo quan el poble de Catalunya així ho volgués, però sense la necessitat de fer-ho ja que, com han demostrat en les últimes dècades, són capaços de fer bé la seva feina.