08 de Maig de 2009

Llibertat, incentius i externalitats

Quin títol més avorrit, oi? Doncs aquest títol comprèn els tres conceptes bàsics per a una gestió correcta de la societat. Anem a pams:

Una de les idees teòriques més sorprenents de la Modernitat ha estat que la llibertat individual porta a una situació social eficient. Per a mi aquesta idea encara és difícil d'entendre, ja que per què el que una persona sigui egoista i pugui portar a terme el seu egoïsme, ha de portar a un resultat social eficient? Molt sovint, veiem a les nostres vides que l'egoïsme d'un implica un desavantatge a altres. Però és així.

Bé, és així ... sota una sèrie d'hipòtesis. Una d'elles és que no existeixen externalitats, és a dir, que el fet que dues persones intercanviïn bens de manera lliure, això no afecta a tercers. Una externalitat típica és la contaminació: produint coses amb màquines que contaminen fem mal a tercers, que en principi no poden dir-hi res.

La idea bàsica del liberalisme, doncs, és que un govern hauria de deixar comerciar i produir lliurement, excepte en el casos d'externalitat, on tindria sentit que regulés l'activitat. De fet, molts liberals argumenten que la gestió de les externalitats hauria de ser l'àmbit d'acció -l'únic- dels governs.

Molt bé, així ja estem: la gestió "correcta" de la societat és liberalisme més gestió de les externalitats. I on entre els incentius, aquí?

El meu argument és que incentius mal definits (ja siguin explícits o implícits) són els que donen lloc a externalitats que ens danyen com a societat.

Un exemple d'actualitat són els incentius que diferents governs americans van donar per tal que els pobres americans poguessin comprar la seva vivenda. És important de dir que aquests incentius han existit durant uns vint anys, i només en els últims temps, s'ha vist que eren nocius. Notem, doncs, que és important legislar correctament a temps, tot i que a curt plaç pugui semblar que aquests incentius són bons.

Un altre grup molt important d'incentius nocius són els de l'autoregulació. El meu punt de vista és que l'autoregulació és quasi bé sempre nociva, ja que permet als agents definir els seus propis incentius, que ben sovint no estan aliniats amb els incentius de les seves empreses. Per exemple, el mètode IRB Advanced de Basilea II: aquesta és una regulació que ha permès als bancs "grans i sofisticats" definir per ells mateixos la quantitat de capital que havien de tenir com a reserves degut als seus llibres de crèdit. No sorprenentment, els bancs sempre triaven models que minimitzaven la quantitat de capital. Tot i que no se'n parli, aquest és un tema molt important a l'actualitat.

Un altre exemple és el de les agències de rating: quan una empresa vol emetre un bonus per a finançar-se als mercats de capitals, acostuma a demanar un rating a les agències de rating. Però com que la empresa té el dret de no acceptar la proposta si no li agrada, l'incentiu és que l'agència de rating doni un rating bo que agradi al client. I així hem acabat tenint CDOs amb rating AAA que han resultat ser tòxics.

Un altre exemple és el de les retribucions dels CEOs (consellers delegats): tot i que els accionistes en teoria haurien de controlar la junta directiva de la seva empresa, a la pràctica els CEOs han abusat de la seva posició de poder, i han triat les juntes de manera que no representessin "problemes" per a la seva gestió. A més, els assessors externs de compensació estaven sotmesos a un incentiu molt semblant als de les agències de rating ja esmentades. En conseqüència, les compensacions eren molt elevades i sovint no depenien dels resultats de la gestió (bonus assegurats, recordem AIG).

Un altre exemple, i aquest molt menys discutit però igualment important (tal vegada més i tot) és el de la gestió de RR.HH. de les empreses grans (que jo anomeno quasi-públiques): les empreses grans són plenes de gent amb molt bons contactes, i no pas de la "millor" gent possible. El liberalisme diria que l'incentiu d'una empresa és triar la millor gent possible, però a la pràctica, això no és així: ho seria si hi hagués transparència d'informació total, però en la tria de nous treballadors tenim dues opacitats d'informació. Per una banda, el CEO generalment no mira tant al detall en la seva gestió, i la tria de personal es fa per gent molt més avall en la estructura, que no té l'incentiu de fer que la empresa com a tal vagi bé. Tot i que hi ha avaluacions, és difícil per a un comitè avaluador determinar si un treballador ha estat triat per "connexions" o per la seva qualitat intrínseca. Per altra banda, tenim aquesta mateixa opacitat: és difícil de dir, només amb unes entrevistes i un CV, si una persona és la ideal per a un lloc o no. Per tant, un cap que pot triar un treballador té l'incentiu de contractar algú no òptim però que li pot reportar beneficis futurs en termes de connexions personals.

Crec que aquest últim incentiu és present a la nostra societat en gran mesura, i fa molt mal a la societat, ja que manté un status quo i dóna incentius negatius als que no tenen connexions per tal que no s'escarrassin gaire en els seus estudis i evolució professional, ja que existeixen límits no escrits a on poden arribar. I si tens aquests incentius negatius, per què esforçar-te? Acaba essent una profecia autoacomplerta: els que no tenen connexions no s'esforcen a millorar perquè si ho fessin, tampoc els serviria de gaire.

Trencar aquests incentius negatius és una de les tasques més importants que un govern hauria de tenir. Curiosament, governs d'esquerres ni tan sols parlen d'aquest tema, i es dediquen a subvencionar ONGs i a crear llocs de treball públics ineficients.

---------------------------------------------------------------------------------

Si vols comentar quelcom sobre aquest article, pots fer-ho també a http://www.e-democracia.net/.