24 de Març de 2009

La síndrome d'Estocolm catalana

La síndrome d'Estocolm és un comportament humà consistent en posar-se del costat d'aquells que t'han fet mal (per exemple, segrestadors o violadors). Aquesta síndrome rep el seu nom d'una acció a Estocolm del 1973. Malgrat tot, sembla que és un comportament humà que ha estat present des de sempre a la nostra història. Alguns psicòlegs argumenten que té a veure amb el fet que un nadó intenta forma lligams emocionals amb l'adult més proper, per a maximitzar les possibilitats de supervivència.

A Catalunya vivim una síndrome d'Estocolm col·lectiva. Hem estat conquerits pels exèrcits castellans, ells ens van imposar les seves lleis, prohibint-nos les nostres i la nostra llengua. Ens expremen, via dèficit fiscal, fins a la última gota, sense donar-nos res a canvi (dèficit d'infrastructures). I a canvi, què fem? Intentem desempallegar-nos-en? Encara que alguns catalans sí ho fan, molts d'altres se senten lligats a Espanya. Realment curiós, quan per molta mostra d'amor que li donin a Espanya, continuen pagant molts impostos i rebent molt poques infrastructures.

El fet que tants catalans prefereixin el bé de gent que viu a centenars o milers de quilòmetres d'ells (i que són els successors dels que ens van conquerir) més que no pas el bé d'ells mateixos i dels seus fills, és una prova clara de la seva síndrome d'Estocolm.

La clau és el lligam emocional. La majoria de catalans, especialment els més grans, han tingut molt poc contacte amb la cultura catalana (ja que quan anaven a la escola el català era prohibit, com ho era en qualsevol ús social, com la televisió, el cinema o les revistes), i en canvi, tot el seu lligam emocional és amb la cultura castellana.

Per això, crec que la política d'immersió lingüística és essencial per a la nostra supervivència com a país. Només quan aconseguim que el marc dels catalans sigui Catalunya, i no pas llocs molt més allunyats i aliens a la nostra realitat, podrem aconseguir trencar aquest vincle malèfic que ens indueix a patir aquesta síndrome d'Estocolm col·lectiva.

Nota: la idea de la síndrome d'Estocolm a Catalunya la vaig treure d'unes paraules de fa uns dies del Molt Honorable Jordi Pujol, que em van semblar força encertades.