19 de Desembre de 2008

La guerra oculta (II)

L'altre dia parlava sobre la guerra oculta entre vells i joves: els vells xuclen de manera massiva els recursos que serien necessaris per a garantir un futur als joves: es consumeixen avui l'"endemà". Tot això, ho fan amb una fantàstica campanya de màrqueting, on sembla que en realitat els vells ens estan fent un favor. Els joves, col·lapsats per una multitut de problemes (vivenda, parella, treball, ...) són incapaços de veure la trampa que els vells els han fabricat.

Avui vull parlar sobre una altra guerra oculta molt semblant a la primera: la dels "madurs" assalariats contra (altra volta) els joves. Dels madurs aprofitant-se dels joves ja n'he parlant ampliament: la gran pujada de preus ha estat alimentada pels madurs (aprofitant que els polítics i en general els decision-makers són en aquesta franja d'edat) per a guanyar en les seves inversions, tot i perjudicant la entrada al món de la vivenda dels joves.

Però hi ha un altre punt molt important: els contractes laborals. Els madurs tenen contractes laborals tancats i barrats, amb grans sous (especialment a grans empreses) que no estan lligats en absolut a la seva productivitat laboral, només a les pujades salarials anuals i al fet que tinguessin algun endoll per a entrar inicialment a la empresa.

En aquests moments d'acomiadaments, a les empreses no acomiaden a aquesta gent, tot i que els convindria fer-ho: cobren molt i tenen una productivitat molt baixa. A més, bloquegen la pujada de gent jove i més ben preparada. Per què no són acomiadats, doncs? Primer, perquè l'acomiadament depèn del nombre d'anys treballats i dels sous anteriors, fent caríssim acomiadar algú madur. És més barat acomiadar un jove, tot i probablement ésser molt més productiu i, és clar, molt més barat. Un segon punt és que normalment tots aquests madurets són a la feina per un endoll, i els decision-makers no voldran acomiadar-los.

Aquest és un cost social molt alt: les empreses continuen amb els pitjors treballadors possibles: molt cars, molt poc productius, segurs que no els acomiadaran, i amb uns incentius d'innovar nuls (més aviat, negatius: aixafaran a qualsevol que intenti innovar).

I d'això ningú en parla.

Espero llegir aquest article d'aquí uns anys per a riure una mica (o plorar).