28 de Juliol de 2008

Justícia o pau? Catalunya, un cas pràctic

L'article "Justice or expediency in Sudan?" a The Economist tracta sobre un tema que als catalans ens afecta directament: quan un poble ha patit una invasió que ha produït grans danys, com ha de reaccionar aquest poble quan té la possibilitat de portar a la justícia els invasors? L'article es refereix al president de Sudan, Omar al-Bashir, i també parla d'Indonèsia i Timor-Leste, de les dictadures al continent americà, d'Irlanda del Nord, de Palestina. En tots aquests casos, la balança tendeix cap al costat de mantenir la "pau social" i no jutjar els culpables de les massacres.

L'article no parla del cas català. Catalunya representa un cas diferent, o més que diferent, suposa el següent pas d'evolució en el problema considerat. M'explico: a Catalunya ja no tenim el problema de "justícia o pau?". Per uns motius o uns altres, la tria va ser per la pau (o per la no-justícia, que no és el mateix, estrictament). El problema català, i també l'espanyol (encara que a Catalunya el problema es veu amb molta més claredat) és de segona derivada: com que la tria va ser tan clarament "pau", el procés de transició social va ser tan "suau" pels culpables (els nacionalistes espanyols) que avui dia, els culpables, sense tenir cap mena de sensació de responsabilitat o culpabilitat, tiren pel dret i intenten no ja que no se'ls jutji, sino de recuperar el poder que tenien quan manaven a nivell dictatorial.

Un exemple clar és el Manifiesto pel castellà. A Catalunya, la transició democràtica, tan poruga ella (i no sense motiu, com el 23-F, i les posteriors conseqüències del cop, van mostrar), va comportar que els equilibris fossin inestables. El pacte implícit va ser que Catalunya ajudaria a la resta de l'Estat (la "solidaritat", que després molts van entendre com el "café para todos") però que a canvi Catalunya tindria una devolució de competències. Molts d'aquests acords no van poder ser implementats com a lleis estrictes, sino que van haver-hi pactes implícits. Per exemple, la normalització lingüística.

Era clar que el nacionalisme espanyol havia endagat durant segles un procés d'extermini cultural i social a Catalunya. Aquest procés no va ser exitós completament, però sí que va estar-hi molt aprop. En particular, a l'entrada de la democràcia a Catalunya, bona part de la població catalana no podia expressar-se en la llengua pròpia del país. En canvi, els catalanoparlants sí eren bilingües. Aquest fet, propi d'un procés d'extermini ètnic, no podia ser explicitat si la decisió era "pau". En conseqüència, la tria era no fer lleis explícites, sino usar eines més suaus. En el nostre cas, la solució trobada va ser el procés d'immersió lingüística a les escoles.

La immersió lingüística ha estat un èxit. Molta gent que no coneixia la nostra llengua l'ha après (o com a mínim els seus fills) en una generació. El problema en què ens trobem ara és que els nacionalistes espanyolistes estan empenyent la idea que la immersió lingüística no respecta els drets dels pares monolingües (castellanoparlants, és clar): el dret de triar la llengua d'ensenyança dels seus fills (és a dir, el dret de mantenir els seus fills com a monolingües castellans).

Aquesta visió només és correcta davant el procés de "tancar els ulls històricament" que ha dominat la Transició: considerar que el passat no existeix, que els nacionalistes espanyolistes no van existir, i que el procés d'extermini ètnic a Catalunya no ha existit mai. Que de 1978 endarrera, res del que va passar s'ha de considerar, ni tan sol s'ha de pensar, ni tan sols s'ha de recordar. I que de 1978 endavant, tot és equivalent, independentment del punt inicial de cadascú.

L'engany, és clar, és que el passat existeix, i que els punts inicials de cadascú s'han de tenir en compte. Que la immersió lingüística no és un caprici, sino un mecanisme per a portar a l'equilibri una situació que estava completament esbiaixada.

La resposta del catalanisme ha de ser clara: si permetem que el nacionalisme espanyol continui el seu procés de "framing", estem perduts. Si permetem que ells continuin "oblidant-se" del passat i que continuint mostrant-nos com a "dictadors lingüístics", acabarem malament.

Hem de fer un "framing" nosaltres mateixos. Hem de mostrar d'on venim, hem de mostrar qui són ells (molt important!), hem de mostrar que els nostres principis són més elevats que els seus i que les nostres accions han estat sempre en el costat positiu-possibilista i que les seves, ho han estat del cantó de la imposició militar i l'extermini.

Per això necessitem aixecar la veu.

I per això som aquí.